divendres, 11 d’abril del 2008

UNA HISTÒRIA DE MENTIDES

Avui estic una mica irònic. És per això que vull entreternir-vos amb una història.interesant.

Erase un cop un candidat a president d’un govern que es trobava a l’oposició. Passàven moments molt complicats per ell, fins que un día, un petit país que es trobava oprimit va iniciar un camvi que semblava alentador per aquest candidat. Ell va veure una gran oportunitat en aquest camvi i aleshores, aprofitant la situació va començar a pujar el seu autoestima.

Volía aparentar ser més progressista que ningú, volía fer entendre a la societat que ell pretenía un camvi de debó al seu estat, que comprenía les diverses cultures que hi formàven part i aleshores va començar a fer moltes promeses sota la gran premisa d’acavar amb tots els mals que hi havía. Ell sabía que moltes de les promeses que havía fet no les podría portar a cap, però com no comptava amb guanyar les eleccions pensava que el partit governant sería que es trobaría amb la situació, mentre ell podría pujar força i evitar ser substituit com a secretari general del seu partit.

La seva gran promesa va ser l’acceptar la millor patata que sortìs de la collita de la petita nació oprimida, i que quan arribès al congrès quedaría com estava per èsser fotografiada, tasada, enviada al llibre récord dels Guiness i retornada a la petita nació tal i com havía arribat.

Enfront es trobava el que éra l’actual partit governant, un partit malèfic que tenía a tothom atemorit, ¡¡¡Arribava a amenaçar amb treure’ls la seva perillosa gavina (no penseu malament, xD) si no es portàven bé!!. Aquest partit malèfic va començar a veure una gran oportunitat perque la seva gavina despiadada comencès els seus atacs contra els que considerava els enemics de la pàtria i neutralitzar i ficar la por al cos de l’enemic. ¡¡L’hecatombe podría arribar!! exclamava el governant opressor.

Així anàven passant els dies, amb un ambient de molta por sota l’amenaça de la salvatge i cruel gavina.

Un día, a poc més de dos mesos per les eleccions el segon del govern de la petita nació oprimida va decidir fer un viatge a una localitat de l’estat veí. El govern opressor va decidir-se aleshores a treure definitivament la gavina i van començar els atacs terribles. ¡¡La gent no s’atrevía a sortir de les seves cases per por a la gavina!!.

Tanta por s’havía generat que el segon del govern de la petita nació oprimida va haver d’èsser cessat de les seves funcions per no provocar encara més a la cruel i salvatge gavina. Els atacs continuàven fins que quan nomès faltàven tres dies per la cita amb les urnes, altre grup de persones despiadades que tenien comptes pendents amb el govern malèfic van provocar un sanguinari atemptat on van perdre la vida gairebé 200 persones inocents. El governant partit malèfic i despiadat va imposar el “toque de queda” i va treure la gavina amb més furia que mai. El govern despiadat va començar a sentir por per primera vegada, molta por, de que la gent, farta d’aguantar ja molt comencès una rebelió contra ells. Amb tal de que no es sapiguès el que havía succeit reialment va intentar per últim cop una nova estratègia (la gent havía començat a plantar cara la gavina) intentant fer veure que els assesins proveníen d’una altre nació oprimida al nord, on també es trovaba un grup terrorista que cometía assesinats per assenyalar-los a ells com els culpables de la masacre.

Però resulta que els mitjans de comunicació de l’extranger van comptar el succeit, el que havía passat reialment. La gent l’assebentar-se d’allò van començar a rebelar-se contra el govern despiadat; ja no aguantava més mentides; ja no va poder aguantar més els atacs de la gavina salvatge.

Així doncs el govern despiadat va caure, arribant al govern el bo candidat, que tantes promeses havía fet, el candidat sota el qual es sol.lucionaríen tots els problemes. Tan gran va ser la sorpresa del resultat, que no feien més que mirar-se els uns als altres, més que alegría s’obserbava preocupació. ¡¡Potser s’havíen fet promeses tan grosses que estàven pensant en com portar-les a cap una per una!!.

A la petita nació oprimida, comfiant de que per fí els seus mals arribaríen la seva fí van plantar una patatera, la qual al cap de poc temps va donar els seus fruits, ¡¡una gran patata!!. Una patata que representava una esperança per la petita nació. ¡¡Per fí aconseguiría el reconeixement que es mereixía!!.

Però el candidat, que ara era president del govern sabía que havía mentit. Ell sabía que sería una cosa que no cumpliría, i a mès a mès, ¡¡la gavina salvatge del partit que ara èra opositor encara donava mostra de la seva presència per les nits!!.

La patata va arribar al congrès, on va ser analitzada. El nou president va dir que s’havía de millorar la forma d’aquella patata amb tal de que quedès més maca, donant mostres de que aquella patata no èra del seu gust. Va dir que s’hauría de pelar i fer-la més petita, ja que així quedaría millor i tendría una millor forma. I així es va fer.

En acavar, resulta que la patata havía quedat completament desfigurada. S’havía volgut fer tan ràpidament que la millor patata de la petita nació havía quedat completament destrossada. Presentava retalls per tot arreu, enormes deficiències en la seva forma i a mès, per si fos poc, d’aquella gran patata que havía arribat del petit país oprimit nomès havía quedat una petita patateta i mal pintada.

La patata, en retornar al petit país va generar una gran desilussió. ¡¡Havía sigut traida!!. Es va fer una consulta per erigir aquella patata com a monument nacional, però tanta desilussió hi havía que molt pocs van anar a donar la seva opinió.

Després d’això van passar moltes coses, potser el més destacable va ser que el president que havía arribat a ser-lo amb moltes promeses, ara no tenía com a símbol una patata, però tant de gust havía agafat als productes de la terra que ¡¡ara portava una pastanaga al nas!!.

Així als quatre anys de sortir escollit es van cel.lebrar noves eleccions i va tornar a guanyar, més per por a que tornès el govern de la gavina salvatge i despiadada que per les seves promeses…

Pel seu nou debat d’investidura va oferir coses a la petita nació, que en el moment de ser el.legit de nou president del govern, els seus més estrets col.laboradors ja van deixar clar que bé, que aquestes coses no teníen prioritat i que de moment quedàven estacionades a un racó.

I aquesta història es perd aleshores en l’horitzó amb una gran incertesa dels esdeveniments, de falses promeses, la petita nació oprimida traida, un president amb una pastanaga al nas com a mascota i gavines salvatges i despiadades pel mig….

Conclusió: Suposo que us imaginareu ja de que va la història.., jejeje.

Vinga va, a veure que opineu…. :).

Robert


diumenge, 6 d’abril del 2008

RAONS PER LES QUALS CATALUNYA NECESSITA L’ESTAT INDEPENDENT

Molts dels catalans que no aproven encara avui en día la independencia es fan preguntes com ¿Quina necessitat hi ha de deslligar-nos d’Espanya?, ¿I si ho fèssim no estariem pitjor?. Aquestes i altres preguntes per l’estil son les quals es pregunten molts avui en día.
Sempre estem escoltant per boca de les personalitats més destacades de l’Estat Espanyol que Espanya és rica, diversa i que els espanyols están molt orgullosos del nivell cultural i llingüístic actual. Es parla de diversitat i de respecte.
Jo em pregunto, ¿Això és cert?
Jo que soc de fora puc dir que a tota la meva vida he escoltat les majors barbaritats hagudes i per haver quan sortía el nom de Catalunya a una conversació entre persones, pels mitjans de comunicació que hi fes referencia, o pitjor encara, tractant el tema polític.
Expressions del tipus “Ya están estos catalanes tocando los cojones”, “No saben más que pedirlo todo para ellos”, “Siempre se están quejando de vicio”, “Es una vergüenza que seamos españoles y vayamos a Cataluña y tengamos que aprender el catalán”, “El catalán no lo hablan más que cuatro y se esfuerzan por mantener “eso””, “Lo que hay en España son regiones y lo demás es un invento de los nacionalistas”, etc.
Evidentment un gran respecte el que es sent, de fet aquestes expressions típiques ho “demostren” no?.
Un cop que anava jo amb tren des de Gijón a Barcelona, als seients que tenia al costat em va tocar amb 4 dones que pel que sembla anàven a Barcelona perque havíen trobat feina a un supermercat si no recordó malament.
Vaig passar-me una bona estona escoltant coses com aquestes:
“Uff, madre mía!!! Ya podemos prepararnos todas con lo que vamos a tener que aguantar allí!!, ¡Encima vamos a tener que ir allí y aprender catalán siendo españolas!. Amb aquesta última frase va ser quan una d’elles va exclamar ¿Què? ¡Igual tú te piensas que yo voy a aprender “eso”! ¡Estamos en España pues hablamos español!. Després van continuar amb tonteries com “Todos los partidos que gane el Madrid sacaremos la bandera por el balcón de nuestro piso y lo gritaremos para que lo oiga todo el mundo” o “Solo de pensar lo que vamos a ver allí es para morirse de asco”.
En fi, escoltant tot el que jo vaig sentir aquell día no se jo qui es moriría de fastic primer… xDD.
Aquesta és la mentalitat que impera a Espanya de forma inmensament majoritària.
Catalans!! ¿És posible conviure amb aquest tipus de mentalitat? ¿Hi ha possibilitat de que s’assimili i comprengui la realitat plurinacional de l’Estat espanyol?. Pel que a mi em respecta el tinc molt clar… NO!!!.
A continuació enumeraré les principals raóns per les quals se’ns fa tan i tan necessari més que mai treballar per la independència del nostre país.

¿PER QUÈ ÉS NECESSÀRIA LA INDEPENDÈNCIA?

1) Per preservar la nostra llengua i cultura. Podem observar com continuament s’associa la cultura espanyola a tot allò que estigui relacionat amb la centralitat, la cultura castellana (toros, pernills, sevillanes…) i la resta son “peculiaritats” de les diferents “regions”, es a dir, aspectes secundaris. ¿És la nostra insignia el toro d’Osborne o el ruc català?, ¿És el pernill el nostre producte tradicional o la botifarra catalana?, ¿Ens interessa ballar sevillanes o sardanes?, ¿Ens interessa llençar una cabra des d’un campanari o ens interessen els castellers?... Senzillament som diferents.
Si la nostra cultura es considerada secundària ¿no s’està intentant desplaçar-la d’alguna manera per un altre que no és la nostra i amb la qual no ens sentim identificats?.
La consideració llingüística espanyola es que la llengua d’Espanya és el castellà i la resta de llengües son pròpies de la periferia. Nosaltres hem d’aprendre castellà però en camvi el català ni tan qualsevol es promociona a la resta de l’estat… ¿Quantes universitats espanyoles ensenyen el català?, ¿Quantes escoles d’idiomes ensenyen el català?, ¿Es fomenta l’aprenentatge de la nostra llengua en els instituts, així com la promoció de la nostra cultura?--> Així veiem què es el que significa per Espanya la diversitat…
Quan algú ve de fora protesta perque ha d’aprendre català quan sap parlar l’espanyol (es clar, per tant, no necesita res més). Volen substituir la nostra llengua per una que no ho és, ja que total, segons al seu judici les llengües minoritàries no serveixen per a res. La llengua és el principal instrument d’identificació i comunicació dels diferents pobles. ¿Se’ns respecta o se’ns tracta com a una colònia?, ¿Penseu que podem permetre això?, ¿Hi ha possibilitat real de preservar la nostra llengua i cultures d’aquesta manera i amb aquesta mentalitat?

2) Per acavar amb l’expoli fiscal. Paguem impostos i més impostos. Cada català perd l’any 2.622 euros. Son diners que no tornen mentre el déficit fiscal català segueix pujant com l’escuma. Nomès s’enrecorden de nosaltres a l’hora de pagar impostos, criticant-nos continuament i fins i tot insultant-nos amb acusacions d’insolidaritat (a sobre això, o el que és el mateix, “además de cornudo, apaleado”). I tot això quan disposem d’unes infraestructures força deficitàries, quan tenim una carestía de la vida per culpa de la cual costa arribar a fí de mes, quan estem desbordats amb temes com la inmigració, l’ensenyament… Paguem, perdem diners, ens trobem a la cua en molts d’aspectes, amb uns serveis força deficitaris i que fins i tot podriem qualificar-se com tercermundistes, ¿Què va passar amb el caos ferroviari generat l’any passat amb els trens de rodalies?. Necessitem inversions, diners dels cuals no podem disposar perque se’n van a Madrid i no tornen. La constant negativa a la publicació de les balances fiscals per part de l’estat es una mostra evident de que ells saben perfectament que Catalunya perd molts de diners i que disposa d’un presupost anual cada cop més deficitari tenint en compte l’eix recaudat/tornat (ó inversión estatal)/necessitats. Patim una asfixia económica enorme i cal que ens concienciem de que és el que ens convé. Si l’estat no es preocupa per nosaltres, ens roba i a sobre ens critica, insulta i ens acusa d’insolidaris, després de tot això, ¿Quin será el futur que l’esperarà al país de continuar d’aquesta manera? ¿Per què hem de continuar amb un estat el cual ens està empobrint cada cop més?. El poble català sempre ha sigut força solidari, però ¿Fins a quin punt l’ha de ser?, ¿Hem de permetre que ens expoliin?, ¿O creieu que ha d’arribar l’hora de dir “fins aquí podriem arribar”?.

3) Per poder estar representats esportivament a nivel internacional. Perque Catalunya és un país és la raó per la qual ha de tenir la seva propia representació esportiva a les competicions internacionals. Tota nació es troba representada esportivament mitjançant les seves seleccions esportives i/o representants a l’àmbit internacional; en camvi Catalunya no. Espanya no vol reconèixer la plurinacionalitat de l’estat, i per tant, la resta de nacions que componen l’estat espanyol no tenen cap possibilitat de representar-se a sí mateixes.
És per això que Espanya no representa a Catalunya i és impossible que la representi mai.
Al Regne Unit això sí és possible, i aleshores ¿per què a Espanya no?.
Senzillament no ens volen reconèixer el que som.
Nosaltres som com som i volem que els nostres esportivistes puguin representar al poble català.
Després de tot ¿Com es pot aconseguir això si Catalunya continúa amb Espanya?, ¿Catalunya l’aconseguirà per art i gracia d’Espanya?. Si no hi ha cap tipus de voluntat política en sol.lucionar-lo es evident que l’única sol.lució és assolint l’estat propi.

4) Per sobreviure com a país. Espanya s’estanca, s’enroca en un model ja totalment superat actualment i que ha demostrat ser un veritable fracàs com és l’estat autonòmic. Ja ha donat un clar eixemple de que no vol cambiar, que vol continuar essent d’aquesta manera, i nosaltres no podem asumir-lo. No s’ha volgut avançar mai cap a un veritable estat federal on hi tinguèssin cabuda totes les nacions de l’estat. Es pretèn fagocitar-nos, destruir-nos, la supressió de Catalunya com a país. ¿Catalunya vol sobreviure com a nació?. Jo pregunto, si volem sobreviure com a país, després de totes les coses que he exposat anteriorment ¿De quina és l’única manera que es pot aconseguir quan han fracasat totes les possibilitats esmentades i en camvi no es vol avançar?.

5) Per acavar amb l’assetjament institucional i els insults. Quin dubte cap que l’anticatalanisme s’ha fet persistent al llarg dels anys a Espanya. Tot el que faci referència a Catalunya es motiu de crítiques, de continues faltes de respecte, insults i descalificacions als catalans. ¿És possible conviure amb gent que et fa la vida imposible?. Se’ns promet respectar estatuts que surtin del parlament i després son sotmesos a “un buen cepillado” com va dir un destacat membre del PSOE, del qual no donaré pas la seva identitat al ser de sobra coneguda, ¿Per què es va prometre una cosa que no cumpliríen? ¿Per electoralisme?. No contents amb això s’observa com s’intenta més d’una vegada invair les competències de la Generalitat i si es planta cara es que som uns “separatistas” que volem expulsar l’estat de Catalunya. Si ni tan qualsevol saben respectar l’estatutet que tenim ¿encara volen que ens sentim a gust amb ells?.
Encara ens donen més motius per iniciar el procès que ens porti cap al nostre estat propi.
Es promouren boicots als nostres productes perque diuen que som uns desagraits i que mai tenim prou, que sempre volem “explotar a España” i s’insulta als empresaris catalans perque són uns “gorrones” nomès pel fet de reclamar el que és just, un finançament just.
¿Què hi ha doncs del finançament? ¿Què hi ha del déficit fiscal català? És clar, això deuen ser coses que ens inventem nosaltres per “chupar del bote”.
Amb situacions així es mostren més motius encara per desligar-nos d’Espanya.
Hi ha una sol.lució molt clara: Si tant odien Catalunya que la deixin en pau.
Aquest any hauría de quedar acordat el nou model de finançament, però ¿Quin model serà el que ens presentin? Temps al temps, tothom sap el que passarà.

6) Perque l’Estat Espanyol no li importa Catalunya. Nomès s’enrecorden de Catalunya per pagar impostos, i mentrestant tenim uns serveis força deficitaris per manca de recursos amb una asfixia económica galopant. També s’enrecorden de nosaltres per una questió de cohesió territorial sense tenir en compte el que pensem i la nostra realitat nacional. Tal i com ja he dit al principi de l’article es menyspreen la nostra llengua i cultures i de no ser pels nostres esforços no sería descarat dir que al mon no sabríen ni que existim. Parlant del asumpte de la cohesió territorial podem fer memoria revisant totes les hemeroteques del mitjans de comunicació, quan l’any 2002 encara s’estava debatent el PHN i més concretament, l’avui derogat(afortunadament) trasvasament de l’Ebre per observar declaracions com aquestes:

“El trasvase del Ebro no es tanto una necesidad de agua de otras zonas de España como lo es el hecho de que se trata de una gran obra de infraestructura con la que se acentuará nuestra cohesión territorial al quedar España definitivamente vertebrada de punta a punta”--> José María Aznar l’any 2002.

Era de sobra coneguda la enorme insostenibilitat mediambiental d’aquell projecte. No es van tindre en compte els informes avalats pels experts que informaven dels riscos que presentava, com per eixemple l’augment de la salinització cap a l’interior del delta, on tenim, m’atrevería a dir, la zona agrícola més rica i potent del país ubicada a les comarques del Baix Ebre i el Montsià (amb els evidents riscos que conportaría l’augment de la salinitat pels conreus del delta i pel seu impacte mediambiental negatiu). A mès que una reducció considerable del cabal del riu també comportaría una progressiva acceleració dramàtica de l’erosió del delta (que actualment es troba en una situació d’estancament i en algunes parts s’esta reduint) i s’ha de tenir en compte que tenim importants nuclis de población ubicats dins la zona del delta, com Deltebre o Sant Carles de la Ràpita.
Tal i com va dir la per llavors ministra de medi ambient Elvira Rodríguez:

“No hay problema si el delta retrocede después del trasvase, ya que si es necesario llevaremos arena con camiones para evitarlo, y si los agricultores salieran perjudicados para algo están las subvenciones”. Impresionantment irrisori, impresentable i penòs al mateix temps.

Això referent al trasvasament de l’Ebre l’he posat com eixemple per proporcionar una visió de la importancia que es dóna a Catalunya i al seu territori des d’Espanya. I eixemples semblant com aquest n’hi han molts.
¿ I volsaltres que en penseu?.

7) Per poder-nos desenvolupar lliurement com a país. Sempre s’ha manifestat per part de personalitats rellevants del mon de la política espanyola que el veritable perill de la unitat d’Espanya és el fet diferencial català. ¿Perill? ¿No s’està dient continuament que Espanya és molt rica y variada? ¿No es parla de la gran diversitat de l’estat?, així doncs ¿A quin perill es fa referència?. Clarament el perill al qual es fa referencia és el ésser diferents, el no pensar com ells, el tenir identitat pròpia (es clar, doncs, que es respecta la diversitat ¿oi que sí?).
Espanya vol fagocitar Catalunya, el cual es suposa que és per una questió de voler ser “Una, Grande y Libre”, desenvolupada al voltant d’una única cosa. Això és la seva manera de ser y de pensar. No ens enganyem.
Queda clar doncs que l’única manera de poder-nos desenvolupar lliurement com el país que som és treballar per l’estat propi. ¿No creieu?.

8) Per acavar amb la imposició del que no és nostre. Nosaltres hem de preservar la nostra llengua i cultura. És el vehícle mitjançant el qual tota societat es comunica, el vehícle de sentiment de pertinença a una terra. La nostra llengua i cultura té un nom “catalana”. Observem a diari el menyspreu als nostres valors amb intents d’imposició i assimilació d’una llengua i una cultura que sd’intenten imposar per tots els mitjans a la nostra. No és cap noticia que el català corre un greu risc per la seva condició de llengua més feble i les campanyes anticatalanes.
Per tenir, tenim un model educatiu eixemplar de bilingüisme i ja s’està començant a questionar amb propostes tan terribles com la de la separació a les aules entre castellans i catalans, i que estudii català nomès el que vulgui. Si és així aleshores els catalans també hauríen de tindre aquesta opció ¿no creieu?.
Torno a insistir amb la idea de l’intent de la supressió, eliminació i substitució dels principals instruments d’identificació catalans. No volen compartir, sinò destruir i substituir. Aquesta és la seva idea. Amb un estat que et menysprea i t’intenta destruir és imposible conviure.

9) PERQUE CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ. En definitiva, Catalunya és una nació. Tenim dret a decidir que és el que volem ser, on és on volem ser i com volem ser. No es tracta pas d’anar contra Espanya ni contra ningú, sinò d’anar a favor de Catalunya i la seva identitat.

¿Voleu encara més motius?


CONCLUSIÓ: És perque l’estat espanyol mai ens reconeixerà ni tindrem mai el tractament que ens mereixem com a nació, la raó per la qual ara més que mai hem de treballar tots els sobiranistes per assolir un estat propi i convencer els que encara no hi creuen.
No és gens fàcil, necessitem d’una majoría social que hi doni suport i això ens portarà temps, no és una cosa que podrem assolir de la nit al día. Aquesta majoría social l’hem d’aconseguir i per això mateix ens haurem de posar a treballar per assolir aquest objectiu.

PD: ¿Fins a quan permetrem que se’ns trepitgi una i altre vegada?

Penseu i reflexioneu. Això és el que intento amb aquest article, que penseu, raoneu i arribeu a les vostres pròpies conclusions i si voleu, les expresseu.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Robert

dimarts, 1 d’abril del 2008

ELS PROBLEMES D’ERC I SOL.LUCIONS PER RECONDUIR LA SITUACIÓ

Al meu post d’avui analitzaré la situació de gravetat d’Esquerra, la qual s’ha fet molt més gran arrel de la devallada del 9 de març. Segons el meu punt de vista han sigut diversos els factors que han jugat en contra d’ERC aquesta campanya. Un d’ells pot haver estat la bipolarització, però analitzem bé… Va ser aquesta raó realment la resposable d’allò? Jo penso que no pas. ERC va apostar per un primer tripartit amb en Pasqual Maragall que si bé va rebre fortes crítiques, finalment va acavar ben assimilat, fins el retall de l’estatut, l’expulsió d’ERC del govern, etc. Aquest primer tripartit es va desenvolupar en unes circunstàncies molt específiques que tothom coneix. Amb un escenari clar de confrontació de Catalunya amb l’estat i el PP d'Aznar arribem a les eleccions del 14 de març del 2004. ERC va rebre un suport electoral històric en l’actual democracia. Va passar d’1 a 8 escons i de 194 mil a 638.000 vots (652.000 a tot el conjunt dels PPCC). Va rebre suport d’electors que no tenien res a veure amb el projecte d’ERC, però degut l’escenari excepcional, ERC o PP, la gent va votar el Carod llavors per simpatía més que per ideología. Els meus càlculs ben estudiats sitúen en 80-100 mil vots de més la quantitat rebuda en “prestec”. Es obvi que si agafem els resultats del 2008 i els comparem, veurem com la cosa concorda bastant. Un escenari amb una ERC amb 550.000 vots independentistes per aquella època és el més viable, i tots els vots que pugessin d’aquest sostre insuflava el resultat de forma enganyosa. Però ara bé, i la resta?, I els 250.000 electors restants? Clarament l’abstenció. Com explicar-lo? Doncs pel que jo observo (i no soc l’unic), és que ERC dintre el tripartit sembla haver perdut la seva veu pròpia i com si haguès sigut absorvida per un PSC que per a res és identificat com a sobiranista (això el sabem) i evidentment nomès sembla que això (el discurs independentista) sigui tret en campanya electoral i la gent es cansa… Aquesta és la raó més de pes que veig, però també n’hi ha un altre i és la clara discomformitat amb aquest segon tripartit, que, després de tot el que s’havia muntat, molt pocs el van veure sentit.
Per altre part, també entre els votants més moderats poden haver-se sentit espantants pel discurs tan radical d’ERC portat a cap en la campanya com si fos a anar a provocar una hecatombe a Madrid, a mès de la mateixa campanya, que dit sigui de pas, va ser desastrossa.


Problemes i errors

Per què dic que va ser desastrossa? Evidentment no va estar afortunada. Explicarè algunes questions:

1) Éra correcte fer saber que a Girona i Lleida ens jugàvem un escó i que si nosaltres no rebiem un elevat suport podría anar a parar les seves mans. Però, a més d'això, per què no es va anar als pobles, fer una forta movilització, explicant el programa d'ERC?, es a dir, què és el que volem fer? Quines son les nostres propostes, el nostre programa?. CONTACTAR amb la gent, rebre també propostes de la ciutadanía (treballadors textils, pagesos, mestresses de casa, etc.). Nomès amb dir "ERC o PP" és clar, evidentment, que és important i de pes per votar Esquerra, però a mès si això va acompanyat d'una clara voluntat de diàleg amb la societat, de complicitat, obertura, explicació de les nostres propostes, del nostre programa, segur que hauríem aconseguit com a mínim un major impacte social i una major receptivitat i suport.

2) No vaig considerar afortunat dir tampoc que el PSOE no havía de treure majoría absoluta perque ERC i/o els partits catalans posessin les seves condicions per la investidura d'en ZP. Per què? Doncs molt senzill, la gent interpreta que tu passi el que passi donaràs el teu suport al PSOE a camvi de res o amb molt poca cosa. Evidentment no és el que es vol transmetre, però son coses que la gent si que l'interpreta d'aquesta manera. Uns doncs aleshores opten per votar directament el PSOE, altres poden optar per votar CiU i altres quedar-se a casa també decebuts.
Quina hauría estat la meva proposta aquí? Doncs senzillament dir "Nosaltres tractarem d'impedir per tots els nostres mitjans que governi el PP, però el PSOE si vol tenir el nostre suport haurà d'atendre les nostres reivindicacions". Aquest missatge té un altre calat ja diferent i el fa més atractiu per la gent, mostrant als posibles electors que nosaltres som fermes, que tenim el nostre programa i que a l'hora de pactar som un partit seriòs i que no farem les coses a qualsevol preu. En definitiva, que som un partit en el qual es pot confiar, que no defraudarem als nostres votants.

3) Al meu parer es van donar mostres també d'una enorme radicalitat en el discurs, (com ja he indicat més amunt) i això els nostres votants més moderats es poden sentir espantats per la nostra actitud i o bé es queden a casa, u opten per donar el vot a un altre formació política.


I ara arriba l'hora de les sol.lucions

Què podem fer ara perque aquests votants decebuts puguin tornar a confiar amb ERC així com captar nous votants?

Proposo:

a) Si s’aposta per mantenir aquest govern s'haurà de mostrar més pit, marcant de forma molt clara el nostre perfil, el perfil de partit clarament sobiranista, defensant dintre el govern el mateix que defensem fora, sense incoherències.

b) També rebaixant el to del discurs, afegint-hi un important grau de moderació, clar que deixant clara la nostra naturalesa sobiranista e independentista, però sense catastrofismes.

c) Cal una major presencia territorial del partit amb una major obertura cap a la societat, de cara a aconseguir que el nostre programa i iniciatives siguin el més conegudes posibles. Explicar perquè fem el que fem i de forma clara les raons que ens porten a portar-les a cap amb tal de que la gent entengui les nostres gestions, la nostra política, tasques que desenvolupem al govern, política municipal, etc.

d) Amb bona antelació posar tant d’enfasis a les grans zones urbanes com a les zones rurals la explicació del nostre programa electoral amb claretat. Hem de pensar en obrir-nos també a la societat de forma més contundent, obrint el nostre programa, tindre en compte l’opinió social per elaborar-ho. Fer sentir-se part, en definitiva, la masa social del nostre projecte polític. En definitiva, ERC ha de centrar-se en explicar el programa de forma nítida, ja que a la gent no li serveix nomès dir que s’es independentista o dir “ERC ó PP”, la gent també vol gestió i propostes concretes que millorin la seva qualitat de vida.

e) Introduir un especial compte en les actuacions d’alguns dirigents que porten els nostres electors cap a una desorientació generalitzada amb determinats gestos innecesaris e incomprensibles. Molts d’ells s’hauràn preguntat l’aixecar-se al matí ¡¡¡A veure per on em sortiràn aquests avui!!! amb una clara asociació d’Esquerra amb inestabilitat e imprevisió. Per culpa de tot això s’ha asociat ERC amb manca de serietat i rigor i, per tant, cal corregir aquest tipus de coses.

f) COHERENCIA POLÍTICA. Esquerra ha de mostrar coherencia amb el que es pensa i amb el que es defensa, tant quan és dintre el Govern com si és a l’oposició, com des de Calàbria.


Pactes

Excepte una situació excepcional que obliguès al contrari perque es fes completament insostenible, no provocar noves eleccions anticipades, però al 2.010 plantejar-se bé si aquests tipus de pactes beneficien ERC.
Evidetment no vol dir necessariament camviar de socis, però si evaluar bé la situació, els pros i els contres i la viabilitat del moment, sense caure en precipitacions.
Sempre que ERC vulgui pactar un govern, molt senzill, es posen damunt la taula les nostres condicions de mínims, si s’accepten bé, i sinò a l’oposició… hem de ser coherents amb nosaltres mateixos. I evidentment comptar més de forma directa amb la militància amb aquestes questions per evitar l’allunyament de les bases del partit de les decisions que es prenen a la dirección.


CONCLUSIÓ: S’han d’evaluar de forma correcta els errors comesos e introduir les correcions precises de cara a contactar amb els catalans i catalanes, mostrant una actitud seriosa i responsable, coherencia política, una encara millor organització estructural, explicació de forma clara i nítida de les nostres propostes i una major obertura a la participación ciutadana. En definitiva, ERC no ha de ser vist com un instrument de poder en sí, sinò un instrument útil, una gran eina al servei dels catalans que els faci sentir-se plenament representats i orgullosos del seu país.


Robert

dissabte, 29 de març del 2008

Anàlisis dels resultats electorals al congrès espanyol del 9 de març

Al 9 de març es van cel.lebrar eleccions al congrès dels diputats espanyol amb els següents resultats al conjunt de l'estat:







Es pot visualitzar com s’afianza el bipartidisme de forma clara. El PSOE avança 5 escons i el PP 6. CiU es manté amb els 10 escons que tenia, el PNB perd un i es queda amb 6, ERC pateix una gran devallada passant de 8 escons a nomès 3, IU-ICV queden ja molt reduïts a nomès 2 escons, CC perd un quedant-se amb 2, el BNG es manté igual i NaBai i el recent partit creat UPyD de la ex del PSOE Rosa Díez entra amb 1 escó. Desapareixen de la cambra CHA i EA.
Aquests resultats obren varis escenaris posibles de cara als posibles pactes, de les quals les que parten com més clares son PNB i amb CiU.
A Catalunya el PSC va obtenir 25 escons (en tenia 21) pujant 89.000 vots, CiU és manté en segona posició amb les mateixos 10 escons però perdent 60.000 vots, el PP passa a ser la tercera força amb 8 escons (2 més) i perdent tan sols 20.000 vots i ICV-IU es queda amb 1 escó (en tenía 2) perdent més de 50.000 vots.

Per què aquests resultats?

Durant tota la campanya es va imposar aquell “o él o yo”, esa dir Zapatero- Rajoy, ficant la por al cos i reclamant constantment el vot útil. Per regla general les minoríes van quedar força reduïdes. Les comseqüencies no poden ser més desastroses per a tot el que representa la pluralitat política.
Un cas especial és el d’ERC que ha patit una clatellada enorme passant dels 8 escons dels que va disposar a l’anterior legislatura als 3 actuals i perdent 350.000 vots.

Per què la devallada d’ERC?

ERC ha passat ara d’aquells 8 escons a nomès 3, perdent la representació a Lleida i Tarragona i 350.000 vots
Sembla evident que li va perjudicar en una mesura determinada el vot útil, però és reialment aquesta la causa?. La resposta és no. Hi han hagut uns factors decisius amb això. Era ben sabut que a les eleccions espanyoles del 2004 es van desenvolupar sote unes circumstancies excepcionals amb un Carod-Rovira completament defenestrat i arraconat pel PP i que li va permetre passar d’un sol diputat a 8. Aquest fet va provocar que molta gent que no tenia res a veure amb el projecte d’ERC el donès el vot xímplement com a simpatía, però en circunstàncies normals aquests vots tornarien al seu lloc natural. Analitzant alguns pobles m’he trobat amb la circunstància de que ERC va cedir algú que altre vot en alguns municipis fins i tot al PP; ¿La gent d’ERC s’ha passat ara al PP? NO, això va ser el resultat del que ja vaig explicar anteriorment, l’escenari del 2004.
Segons els meus càlculs ERC va tindre “prestats” uns 80-100.000 vots en aquelles eleccions de totes les formacions polítiques que, ara han tornat al seu lloc. I la resta dels vots?, els 250.000 vots restants? Doncs s’han anat cap a l’abstenció, la qual cosa es pot observar clarissimament amb els indexos de participació d’aquests comicis i els anteriors, amb una baixada de gairebé 5 punts a Catalunya.
Les raons per les quals aquesta part de l’electorat d’ERC s’ha quedat a casa son varies, però sobre tot una d’elles part amb més força: el cansanci del missatge d’ERC i les continues contradiccions entre els seus dirigents apostant per la independència i fent president a una persona que ni tan qualsevol és federalista com és en José Montilla, sinò espanyolista.
També la gran radicalitat del discurs mantingut per ERC durant la campanya i per la mateixa campanya desenvolupada en sí, que dit sigui de pas, va ser desastrosa.
Per tant, es pot parlar clarament de vot útil en el cas d’ERC? No pas.

Per què CiU gairebé no ha rebut cap dels vots perduts per ERC?

La causa més probable ha estat que actualment CiU es percebuda majoritàriament com una força al mateix grau de catalanisme que el PSC, es a dir, regionalista.
Tant això mateix com la pròpia devallada d’ERC hauría de fer-se replantejar a les dues forces catalanistes (CiU i ERC) les seves estratègies portades a cap i les consequencies que això té de cara l’electorat, i molt per sobre de tot això, les consequencies pel catalanisme polític.

Comsequencies dels resultats

Llamazares va anunciar degut als resultats que ja no es presentará com a coordinador general d’IU, ERC va endavantar el seu congrès previst per l’octubre al juny, el qual coincidirà amb el de CDC.
En general, retrocès del nacionalisme en benefici dels grans partits espanyols, i un gran refortiment de la bipolarització estatal (PP i PSOE), amb les consequencies que tindrà sobre tot per als catalans i catalanes davatant uns mesos decisius on s’haurà de clarificar el nou model de finançament i avançar en el desplegament del nou estatut.
Veurem quin serà el resultat.


dissabte, 15 de març del 2008

La lluita de tot un poble, dret a decidir

Quan jo vaig arribar per primer cop, com he explicat anteriorment, tot se’m feia extrany i malgrat que jo ja hi había estat en darreres ocasions és com si fos nou per mi completament.
Vaig començar de mica en mica a tractar amb la gent, fins que vaig penetrar profundament al mon català, es a dir, la seva cultura, la seva gent, el seu territori…. No vaig trigar gaire en veure que el pensament es diferent, la cultura es completament diferent i la gent en sí mateixa es diferent. Vaig començar a pensar i a meditar amb calma i, tot i que les comparacions sempre son odioses, jo el vaig fer, comparant tot allò amb el que em trobava ara i allò que era propi d’on jo provenía. El més curiòs és que vaig veure molt pocs aspectes en comú i arribat a un punt vaig pensar… Com és posible?, Per què?, Qué és el que fa que Catalunya sigui tan diferent en comparació amb altres indrets de l’Estat com pot ser Andalusía, Castella i Lleó o la meva Asturies natal?. Totes les diferencies de les quals he parlat nomès es donen en casos molt concrets: NACIONS DIFERENTS. Però no és cap cosa que jo m’estigui inventant ara, sinò que qualsevol persona que estigui al seu sa judici i analitzant la historia s’acava fent compta. No nomès es tracta de les diferencies tan i tan notables que puguin esser, sinò la historia del poble català al seu conjunt, o dit d’altre manera, el famòs fet diferencial català. Aquest fet diferencial sempre se l’ha intentat asfixiar, practicant el que jo anomeno genocidi d’estat, o el que és el mateix, provocar o forçar l’assimilació de la cultura espanyola per part dels catalans i reduir el catalanisme polític a quotes tan baixes e insignificants que deixi de ser un perill per la Unitat d’Espanya.
Des del final de la Guerra dels Segadors i la posterior “ocupació “borbónica” al 1.714 Catalunya va perdre tots els seus drets històrics, aquells drets que mai va poder recuperar de nou. Però en camvi, el poble català, malgrat les adversitats va continuar lluitant per sortir endavant i sobreviure.
A l’Estat Espanyol hi ha hagut de tot, moments de dictadures i moments de teòriques democracies, però Catalunya ha continuat permanentment sense veu propia, aquella veu independent i lliure que tot poble necessita per viure en pau i tranquilitat amb si mateix, allò que et fa respirar i sentir-te lliure, el poder sortir i dir això és el que jo soc i el que jo em sento!!.
A Catalunya s’imposa el castellà però a la resta de l’estat el català ni es promociona (sembla que això és el que volen dir l’Espanya plural, cosa que jo no he vist encara), s’enganya amb promeses de acatar l’Estatut que surti del parlament i al regresar de Madrid queda tan retallat que s’arriba a la conclusió de que per això no calia ni fer el viatge i a sobre i entre altres moltes coses es practica un despiadat expoli fiscal que fa que l’actual dèficit català estigui pels núvols amb unes xifres astronòmiques. Coses com aquestes demostren les continues mentides i explican el que he dit més amunt, l'intent del genocidi d’estat contra el poble català: llingüístic, cultural, econòmic, polític, etc.
Catalunya mai ha sigut respectada fora de les seves fronteres amb la resta de l’Estat, i això que ha estat gràcies a ella en gran part el que hagi aconseguit un cert grau de desenvolupament que l’ha permès ser avui en día la vuitena potencia mundial.
Veure un català sembla con si fos el mateix que veure un dimoni excepte en una situació concreta, per pagar (després és precisament el català el que es queda amb la imatge de pesetero). El que passa és que quan t’estan robant continuament i calles és com quan t’estan insultant i t’aguantes, fins que ja no pots més i tot esclata, i això és precisament el que està passant ara, que la generositat i la solidaritat té uns límits lògics: primer necessites sol.lucionar els teus problemes i després ajudar als altres si pots. Si el que he dit en aquesta última frase es nega o s’ignora, la situació va empitjorant cada cop més fins que es fa insostenible. Espanya te un lema en aquest sentit i és el següent: “comparteix amb mi que ho necessito però no esperis que et torni el favor quan tu el necessitis”. Jo mateix soc una persona molt solidaria, soc d’esquerres, però el que no soc es masoca, es a dir, primer he de mirar de sol.lucionar les meves necessitats i després és quan és el moment de fer un cop de mà algú que el necessiti si puc.
Espanya ha demostrat de sobra que no té cap tipus d’interès en reconeixer-se a sí mateixa, és un projecte que es considera actualment tancat i en el qual, evidentment, Catalunya no hi té cabuda si vol sobreviure com a país.
Sí, he dit com a país, Catalunya és una nació, de la qual jo em considero part. Els catalans em van acollir amb una amabilitat, carinyo i consideració que ni jo m’esperava quan vaig arribar i els tornaré el favor. Lluitaré i defensaré els seus interessos i els seus drets, que ara ja també son els meus com a un ciutadà català més.
Per a ser català no cal oblidar d’on vens, no cal deixar de ser una cosa que ets, ser català és una opció més que una persona pot tenir provingui d’on provingui, és un sentiment de pertinença a una terra, a un país que té el dret de sobreviure i a poder escollir lliurement el seu destí.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!

Robert

Presentació

Hola a tots i totes. Em dic Robert, tinc 29 anys i vaig nèixer a una calurosa tarda de l'octubre del 1.978 a Gijón. Les meves aficions i/o interessos son força variats, des de la lectura de temes d'actualitat, participació en actes d'indol polític, la pesca, el senderisme, viatjar, la informàtica... i un sinfí de coses més.
Vaig arribar a Catalunya al desembre del 2.000. En arribar-hi tot em semblava extrany i vaig tindre força dificultats per subsistir, però això es precisament un clar reflex de la meva vida, ja que sempre m’he trobat amb grans obstacles a totes aquelles coses que més desitjava, fins i tot m’atrevería a dir que molt més del que qualsevol es pot arribar a imaginar. No obstant però, vaig sortir endavant.
Vaig viure a la ciutat de Barcelona durant dos mesos, per a traslladar-me, més tard, a Vilanova i la Geltrú, on vaig romandre gairebé un any. Posteriorment vaig marxar a Girona, que ha estat el lloc on més he romàs.
Vaig treballar de diverses coses: de vigilant d’obra, d’operari l’aeroport Girona Costa Brava i d’informàtic, que es la meva professió.
Fa poc em vaig veure obligat a tornar a Gijón per un determinat motiu, tot i que segons les bones previsions d’aquest any, tornaré de nou a Catalunya.

En fí, això és un petit resum que he utilitzat com a introducció al meu blog personal.