Anàlisis dels resultats electorals al congrès espanyol del 9 de març

Al 9 de març es van cel.lebrar eleccions al congrès dels diputats espanyol amb els següents resultats al conjunt de l'estat:

Es pot visualitzar com s’afianza el bipartidisme de forma clara. El PSOE avança 5 escons i el PP 6. CiU es manté amb els 10 escons que tenia, el PNB perd un i es queda amb 6, ERC pateix una gran devallada passant de 8 escons a nomès 3, IU-ICV queden ja molt reduïts a nomès 2 escons, CC perd un quedant-se amb 2, el BNG es manté igual i NaBai i el recent partit creat UPyD de la ex del PSOE Rosa Díez entra amb 1 escó. Desapareixen de la cambra CHA i EA.
Aquests resultats obren varis escenaris posibles de cara als posibles pactes, de les quals les que parten com més clares son PNB i amb CiU.
A Catalunya el PSC va obtenir 25 escons (en tenia 21) pujant 89.000 vots, CiU és manté en segona posició amb les mateixos 10 escons però perdent 60.000 vots, el PP passa a ser la tercera força amb 8 escons (2 més) i perdent tan sols 20.000 vots i ICV-IU es queda amb 1 escó (en tenía 2) perdent més de 50.000 vots.

Per què aquests resultats?

Durant tota la campanya es va imposar aquell “o él o yo”, esa dir Zapatero- Rajoy, ficant la por al cos i reclamant constantment el vot útil. Per regla general les minoríes van quedar força reduïdes. Les comseqüencies no poden ser més desastroses per a tot el que representa la pluralitat política.
Un cas especial és el d’ERC que ha patit una clatellada enorme passant dels 8 escons dels que va disposar a l’anterior legislatura als 3 actuals i perdent 350.000 vots.

Per què la devallada d’ERC?

ERC ha passat ara d’aquells 8 escons a nomès 3, perdent la representació a Lleida i Tarragona i 350.000 vots
Sembla evident que li va perjudicar en una mesura determinada el vot útil, però és reialment aquesta la causa?. La resposta és no. Hi han hagut uns factors decisius amb això. Era ben sabut que a les eleccions espanyoles del 2004 es van desenvolupar sote unes circumstancies excepcionals amb un Carod-Rovira completament defenestrat i arraconat pel PP i que li va permetre passar d’un sol diputat a 8. Aquest fet va provocar que molta gent que no tenia res a veure amb el projecte d’ERC el donès el vot xímplement com a simpatía, però en circunstàncies normals aquests vots tornarien al seu lloc natural. Analitzant alguns pobles m’he trobat amb la circunstància de que ERC va cedir algú que altre vot en alguns municipis fins i tot al PP; ¿La gent d’ERC s’ha passat ara al PP? NO, això va ser el resultat del que ja vaig explicar anteriorment, l’escenari del 2004.
Segons els meus càlculs ERC va tindre “prestats” uns 80-100.000 vots en aquelles eleccions de totes les formacions polítiques que, ara han tornat al seu lloc. I la resta dels vots?, els 250.000 vots restants? Doncs s’han anat cap a l’abstenció, la qual cosa es pot observar clarissimament amb els indexos de participació d’aquests comicis i els anteriors, amb una baixada de gairebé 5 punts a Catalunya.
Les raons per les quals aquesta part de l’electorat d’ERC s’ha quedat a casa son varies, però sobre tot una d’elles part amb més força: el cansanci del missatge d’ERC i les continues contradiccions entre els seus dirigents apostant per la independència i fent president a una persona que ni tan qualsevol és federalista com és en José Montilla, sinò espanyolista.
També la gran radicalitat del discurs mantingut per ERC durant la campanya i per la mateixa campanya desenvolupada en sí, que dit sigui de pas, va ser desastrosa.
Per tant, es pot parlar clarament de vot útil en el cas d’ERC? No pas.

Per què CiU gairebé no ha rebut cap dels vots perduts per ERC?

La causa més probable ha estat que actualment CiU es percebuda majoritàriament com una força al mateix grau de catalanisme que el PSC, es a dir, regionalista.
Tant això mateix com la pròpia devallada d’ERC hauría de fer-se replantejar a les dues forces catalanistes (CiU i ERC) les seves estratègies portades a cap i les consequencies que això té de cara l’electorat, i molt per sobre de tot això, les consequencies pel catalanisme polític.

Comsequencies dels resultats

Llamazares va anunciar degut als resultats que ja no es presentará com a coordinador general d’IU, ERC va endavantar el seu congrès previst per l’octubre al juny, el qual coincidirà amb el de CDC.
En general, retrocès del nacionalisme en benefici dels grans partits espanyols, i un gran refortiment de la bipolarització estatal (PP i PSOE), amb les consequencies que tindrà sobre tot per als catalans i catalanes davatant uns mesos decisius on s’haurà de clarificar el nou model de finançament i avançar en el desplegament del nou estatut.
Veurem quin serà el resultat.

La lluita de tot un poble, dret a decidir

Quan jo vaig arribar per primer cop, com he explicat anteriorment, tot se’m feia extrany i malgrat que jo ja hi había estat en darreres ocasions és com si fos nou per mi completament.
Vaig començar de mica en mica a tractar amb la gent, fins que vaig penetrar profundament al mon català, es a dir, la seva cultura, la seva gent, el seu territori…. No vaig trigar gaire en veure que el pensament es diferent, la cultura es completament diferent i la gent en sí mateixa es diferent. Vaig començar a pensar i a meditar amb calma i, tot i que les comparacions sempre son odioses, jo el vaig fer, comparant tot allò amb el que em trobava ara i allò que era propi d’on jo provenía. El més curiòs és que vaig veure molt pocs aspectes en comú i arribat a un punt vaig pensar… Com és posible?, Per què?, Qué és el que fa que Catalunya sigui tan diferent en comparació amb altres indrets de l’Estat com pot ser Andalusía, Castella i Lleó o la meva Asturies natal?. Totes les diferencies de les quals he parlat nomès es donen en casos molt concrets: NACIONS DIFERENTS. Però no és cap cosa que jo m’estigui inventant ara, sinò que qualsevol persona que estigui al seu sa judici i analitzant la historia s’acava fent compta. No nomès es tracta de les diferencies tan i tan notables que puguin esser, sinò la historia del poble català al seu conjunt, o dit d’altre manera, el famòs fet diferencial català. Aquest fet diferencial sempre se l’ha intentat asfixiar, practicant el que jo anomeno genocidi d’estat, o el que és el mateix, provocar o forçar l’assimilació de la cultura espanyola per part dels catalans i reduir el catalanisme polític a quotes tan baixes e insignificants que deixi de ser un perill per la Unitat d’Espanya.
Des del final de la Guerra dels Segadors i la posterior “ocupació “borbónica” al 1.714 Catalunya va perdre tots els seus drets històrics, aquells drets que mai va poder recuperar de nou. Però en camvi, el poble català, malgrat les adversitats va continuar lluitant per sortir endavant i sobreviure.
A l’Estat Espanyol hi ha hagut de tot, moments de dictadures i moments de teòriques democracies, però Catalunya ha continuat permanentment sense veu propia, aquella veu independent i lliure que tot poble necessita per viure en pau i tranquilitat amb si mateix, allò que et fa respirar i sentir-te lliure, el poder sortir i dir això és el que jo soc i el que jo em sento!!.
A Catalunya s’imposa el castellà però a la resta de l’estat el català ni es promociona (sembla que això és el que volen dir l’Espanya plural, cosa que jo no he vist encara), s’enganya amb promeses de acatar l’Estatut que surti del parlament i al regresar de Madrid queda tan retallat que s’arriba a la conclusió de que per això no calia ni fer el viatge i a sobre i entre altres moltes coses es practica un despiadat expoli fiscal que fa que l’actual dèficit català estigui pels núvols amb unes xifres astronòmiques. Coses com aquestes demostren les continues mentides i explican el que he dit més amunt, l'intent del genocidi d’estat contra el poble català: llingüístic, cultural, econòmic, polític, etc.
Catalunya mai ha sigut respectada fora de les seves fronteres amb la resta de l’Estat, i això que ha estat gràcies a ella en gran part el que hagi aconseguit un cert grau de desenvolupament que l’ha permès ser avui en día la vuitena potencia mundial.
Veure un català sembla con si fos el mateix que veure un dimoni excepte en una situació concreta, per pagar (després és precisament el català el que es queda amb la imatge de pesetero). El que passa és que quan t’estan robant continuament i calles és com quan t’estan insultant i t’aguantes, fins que ja no pots més i tot esclata, i això és precisament el que està passant ara, que la generositat i la solidaritat té uns límits lògics: primer necessites sol.lucionar els teus problemes i després ajudar als altres si pots. Si el que he dit en aquesta última frase es nega o s’ignora, la situació va empitjorant cada cop més fins que es fa insostenible. Espanya te un lema en aquest sentit i és el següent: “comparteix amb mi que ho necessito però no esperis que et torni el favor quan tu el necessitis”. Jo mateix soc una persona molt solidaria, soc d’esquerres, però el que no soc es masoca, es a dir, primer he de mirar de sol.lucionar les meves necessitats i després és quan és el moment de fer un cop de mà algú que el necessiti si puc.
Espanya ha demostrat de sobra que no té cap tipus d’interès en reconeixer-se a sí mateixa, és un projecte que es considera actualment tancat i en el qual, evidentment, Catalunya no hi té cabuda si vol sobreviure com a país.
Sí, he dit com a país, Catalunya és una nació, de la qual jo em considero part. Els catalans em van acollir amb una amabilitat, carinyo i consideració que ni jo m’esperava quan vaig arribar i els tornaré el favor. Lluitaré i defensaré els seus interessos i els seus drets, que ara ja també son els meus com a un ciutadà català més.
Per a ser català no cal oblidar d’on vens, no cal deixar de ser una cosa que ets, ser català és una opció més que una persona pot tenir provingui d’on provingui, és un sentiment de pertinença a una terra, a un país que té el dret de sobreviure i a poder escollir lliurement el seu destí.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!

Robert

Presentació

Hola a tots i totes. Em dic Robert, tinc 29 anys i vaig nèixer a una calurosa tarda de l'octubre del 1.978 a Gijón. Les meves aficions i/o interessos son força variats, des de la lectura de temes d'actualitat, participació en actes d'indol polític, la pesca, el senderisme, viatjar, la informàtica... i un sinfí de coses més.
Vaig arribar a Catalunya al desembre del 2.000. En arribar-hi tot em semblava extrany i vaig tindre força dificultats per subsistir, però això es precisament un clar reflex de la meva vida, ja que sempre m’he trobat amb grans obstacles a totes aquelles coses que més desitjava, fins i tot m’atrevería a dir que molt més del que qualsevol es pot arribar a imaginar. No obstant però, vaig sortir endavant.
Vaig viure a la ciutat de Barcelona durant dos mesos, per a traslladar-me, més tard, a Vilanova i la Geltrú, on vaig romandre gairebé un any. Posteriorment vaig marxar a Girona, que ha estat el lloc on més he romàs.
Vaig treballar de diverses coses: de vigilant d’obra, d’operari l’aeroport Girona Costa Brava i d’informàtic, que es la meva professió.
Fa poc em vaig veure obligat a tornar a Gijón per un determinat motiu, tot i que segons les bones previsions d’aquest any, tornaré de nou a Catalunya.

En fí, això és un petit resum que he utilitzat com a introducció al meu blog personal.