La lluita de tot un poble, dret a decidir

Quan jo vaig arribar per primer cop, com he explicat anteriorment, tot se’m feia extrany i malgrat que jo ja hi había estat en darreres ocasions és com si fos nou per mi completament.
Vaig començar de mica en mica a tractar amb la gent, fins que vaig penetrar profundament al mon català, es a dir, la seva cultura, la seva gent, el seu territori…. No vaig trigar gaire en veure que el pensament es diferent, la cultura es completament diferent i la gent en sí mateixa es diferent. Vaig començar a pensar i a meditar amb calma i, tot i que les comparacions sempre son odioses, jo el vaig fer, comparant tot allò amb el que em trobava ara i allò que era propi d’on jo provenía. El més curiòs és que vaig veure molt pocs aspectes en comú i arribat a un punt vaig pensar… Com és posible?, Per què?, Qué és el que fa que Catalunya sigui tan diferent en comparació amb altres indrets de l’Estat com pot ser Andalusía, Castella i Lleó o la meva Asturies natal?. Totes les diferencies de les quals he parlat nomès es donen en casos molt concrets: NACIONS DIFERENTS. Però no és cap cosa que jo m’estigui inventant ara, sinò que qualsevol persona que estigui al seu sa judici i analitzant la historia s’acava fent compta. No nomès es tracta de les diferencies tan i tan notables que puguin esser, sinò la historia del poble català al seu conjunt, o dit d’altre manera, el famòs fet diferencial català. Aquest fet diferencial sempre se l’ha intentat asfixiar, practicant el que jo anomeno genocidi d’estat, o el que és el mateix, provocar o forçar l’assimilació de la cultura espanyola per part dels catalans i reduir el catalanisme polític a quotes tan baixes e insignificants que deixi de ser un perill per la Unitat d’Espanya.
Des del final de la Guerra dels Segadors i la posterior “ocupació “borbónica” al 1.714 Catalunya va perdre tots els seus drets històrics, aquells drets que mai va poder recuperar de nou. Però en camvi, el poble català, malgrat les adversitats va continuar lluitant per sortir endavant i sobreviure.
A l’Estat Espanyol hi ha hagut de tot, moments de dictadures i moments de teòriques democracies, però Catalunya ha continuat permanentment sense veu propia, aquella veu independent i lliure que tot poble necessita per viure en pau i tranquilitat amb si mateix, allò que et fa respirar i sentir-te lliure, el poder sortir i dir això és el que jo soc i el que jo em sento!!.
A Catalunya s’imposa el castellà però a la resta de l’estat el català ni es promociona (sembla que això és el que volen dir l’Espanya plural, cosa que jo no he vist encara), s’enganya amb promeses de acatar l’Estatut que surti del parlament i al regresar de Madrid queda tan retallat que s’arriba a la conclusió de que per això no calia ni fer el viatge i a sobre i entre altres moltes coses es practica un despiadat expoli fiscal que fa que l’actual dèficit català estigui pels núvols amb unes xifres astronòmiques. Coses com aquestes demostren les continues mentides i explican el que he dit més amunt, l'intent del genocidi d’estat contra el poble català: llingüístic, cultural, econòmic, polític, etc.
Catalunya mai ha sigut respectada fora de les seves fronteres amb la resta de l’Estat, i això que ha estat gràcies a ella en gran part el que hagi aconseguit un cert grau de desenvolupament que l’ha permès ser avui en día la vuitena potencia mundial.
Veure un català sembla con si fos el mateix que veure un dimoni excepte en una situació concreta, per pagar (després és precisament el català el que es queda amb la imatge de pesetero). El que passa és que quan t’estan robant continuament i calles és com quan t’estan insultant i t’aguantes, fins que ja no pots més i tot esclata, i això és precisament el que està passant ara, que la generositat i la solidaritat té uns límits lògics: primer necessites sol.lucionar els teus problemes i després ajudar als altres si pots. Si el que he dit en aquesta última frase es nega o s’ignora, la situació va empitjorant cada cop més fins que es fa insostenible. Espanya te un lema en aquest sentit i és el següent: “comparteix amb mi que ho necessito però no esperis que et torni el favor quan tu el necessitis”. Jo mateix soc una persona molt solidaria, soc d’esquerres, però el que no soc es masoca, es a dir, primer he de mirar de sol.lucionar les meves necessitats i després és quan és el moment de fer un cop de mà algú que el necessiti si puc.
Espanya ha demostrat de sobra que no té cap tipus d’interès en reconeixer-se a sí mateixa, és un projecte que es considera actualment tancat i en el qual, evidentment, Catalunya no hi té cabuda si vol sobreviure com a país.
Sí, he dit com a país, Catalunya és una nació, de la qual jo em considero part. Els catalans em van acollir amb una amabilitat, carinyo i consideració que ni jo m’esperava quan vaig arribar i els tornaré el favor. Lluitaré i defensaré els seus interessos i els seus drets, que ara ja també son els meus com a un ciutadà català més.
Per a ser català no cal oblidar d’on vens, no cal deixar de ser una cosa que ets, ser català és una opció més que una persona pot tenir provingui d’on provingui, és un sentiment de pertinença a una terra, a un país que té el dret de sobreviure i a poder escollir lliurement el seu destí.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!

Robert