dimecres, 16 de juliol del 2008

PLATAFORMA PER LA LLENGUA PRESENTARÀ EL MANIFEST: “EL CATALÀ, LLENGUA COMUNA”


No és menys obvi que després de la brutal ofensiva pro-espanyola llençada en els darrers temps contra tot allò que no sigui nètament espanyol (identitat i llengua castellana) s’havía de produir una contraofensiva d’una certa magnitud amb la finalitat de plantar cara a dita ofensiva espanyolista.

Després del resultat de les eleccions espanyoles el 9 de març i del triomf de La Roja a l’Eurocopa han aparegut els que feien igual que els toreros, es a dir, es posen davant amb la capa sense moure’s, semblant inofensius, però al just moment que tenen l’oportunitat treuen l’espasa per intentar fer el cop mortal.

És molt senzill d’entendre tot plegat. Portem anys i panys sentient continuament parlar de constitució, de l’Espanya plural, de varietat, etc. No fa gaire jo ja vaig comentar a més d’un que al mateix moment que veièssin el més mínim senyal de dificultat per part dels nacionalismes periférics es posaría en marxa una veritable campanya d’assetjament i enderrocament de tot allò que no repongui al pensament únic. Assetjar el català, portar a cap una forta campanya castellanitzadora i començar a parlar de “regions”.

I al que anem, fa ben poc es va presentar un “Manifiesto por la lengua común” a càrrec d’uns intelectuals espanyols (intelectuals, no sé si els queda bé aquesta definició després de veure la seva actitud) des d’on s’intenta pressionar en el sentit de fer únicament obligatòri el deure de saber castellà. La resta de les llengües com són “regionals” han d’estar situades a segon lloc i sempre de forma optativa en dites “regions”. En altres paraules, anar marginant les diferents llengües de l’estat que no siguin explícitament el castellà.

Tot això no es podía quedar sense rèplica i ahir mateix es va anunciar des de la Plataforma per la Llengua la presentació del manifest: “EL CATALÀ, LLENGUA COMUNA”.

El manifest serà presentat demà dijous a la tarda i propasa entre d’altres coses la integració de les persones inmigrades a la societat catalana mitjançant el coneixement ple de la llengua catalana. El manifest compta amb un pròleg signat per l’escriptora Najat el Hachmi.

Compta amb el recolzament de 23 associacions de persones inmigrades i organitzacions de suport.

L'acte de dijous començarà a les 19.30h, tindrà lloc a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès (C/Canuda, 6, de Barcelona) i serà presentat per Miquel Strubell i representants de les entitats signants del manifest. Està prevista la presència de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i el president del Parlament, Ernest Benach.

Entitats convocants:


Asociación de Mujeres Ecuato-guineanas E'Waiso Ipola
Asociación de Profesionales Bolivianos en Barcelona (APBB)
Associació Catalana de Residents Senegalesos
Associació d'Amics del Poble Marroquí (ITRAN)
Associació d'Estudiants i Investigadors Xinesos de Catalunya
Associació de Dones Amazigues Tamettut
Associació de Tallers Afrocatalans (ATAC)
Associació de Treballadors Pakistanesos
Associació de Treballadors Immigrants i Marroquins de Catalunya (ATIMCA)
Centre Cultural Islàmic Camí de la Pau
Centro Boliviano-Catalán
Comunitat Palestina de Catalunya
Cornellà Sense Fronteres (membre del grup Agraw Amazic N Katalunya)
El Mirador dels Immigrants
Els Altres Andalusos
Espazo Galego dos Països Catalans
Federació d'Associacions Americanes de Catalunya (FASAMCAT)
Federació d'Entitats Bolivianes a Catalunya (Fedebol)
Federación de Entidades Ecuatorianas en Catalunya (FEECAT)
Llactacarú (Asociación de Inmigrantes Ecuatorianos en Catalunya para la
Solidaridad y la Cooperación)
Plataforma per la Llengua
Rede.cat
Veu Pròpia

Breu conclusió de tot: Amb Espanya no hi ha res a fer.

PD: Davant l’agressió nomès queda una sortida: la resposta a dita agressió.

Podreu informar-vos més detalladament aquí.


Robert


dimecres, 11 de juny del 2008

ANÀLISIS DE LES ELECCIONS A LA PRESIDENCIA I SECRETARÍA GENERAL D'ERC DISSABTE PASSAT: ¿I ARA QUÈ?


Disssabte passat día 7 de Juny es van cel.lebrar eleccions a la presidencia i secretaría general a ERC en un procès que representa tota una lliçó de democràcia interna per la resta de partits polítics.

Els resultats van estar els següents:


Per la presidencia:

Candidatura

Vots

%


Joan Puigcercós

2.616

37.13

Joan Carretero

1.937

27.49

Ernest Benach

1.875

26.61

Jaume Renyer

569

8.07

Nulls

9

0.13

Blanc

40

0.57


Total: 7.046 vots


Participació: 70.92%


Per la secretaría general:


Candidatura

Vots

%


Joan Ridao

2.636

37.47

Rafel Niubó

1.671

23.76

Ruth Carandell

1.384

19.68

Uriel Bertràn

1.294

18.40

Nulls

11

0.16

Blanc

38

0.53


Total: 7.034 vots


Participació: 70.80%



Anàlisis electoral


Joan Puigcercós i Joan Ridao (Gent d’Esquerra) van guanyar convertint-se en els nous president i secretari general d’ERC respectivament. No obstant, el resultat obtingut per aquest tàndem ha sigut força inferior al que es suposava (molt a prop del 50% o superior, quan finalment va treure poc més del 37%).

La candidatura de l’exconseller de Governació i líder del corrent crític Reagrupament.cat, Joan Carretero, ha resultat la gran sorpresa de la nit electoral l’obtenir uns molt bons resultats (millor de l’esperat, superant el 27% per la presidencia) sent la segona candidatura més votada. La candidata d’aquest corrent crític a la secretaría general, Ruth Carandell va treure a prop del 20%.

La candidatura avalada pel Carod (ERCFutur), integrada per l’actual president del Parlament Ernest Benach i Rafel Niubó es va situar al tercer lloc amb un 26.6% per en Benach i un 23.76% per en Niubó), també potser millor de l’esperat.

Per últim, el corrent crític Esquerra independentista (EI) d’en Jaume Renyer i l’Uriel Bertràn va ser el gran derrotat al quedar molt per sota del previst (al voltant del 8.1% per en Jaume Renyer i 18.40% per l’Uriel).


Situació de cara al congrès


Durant tota aquesta setmana, i degut la complexitat dels resultats s’ha obert un periode de negociacions per acordar la línia estratègica que es marcarà a partir del proper congrès que tindrà lloc aquest dissabte, així com la composició de la nova executiva del partit.

En principi les posicions tant de Gent d'Esquerra com de ERCFutur són favorables al tripartit, de tal manera que no aporten grans camvis en l'actual estratègia política.

RCat ha assegurat que la possibilitat de que persones que hi pertanyen puguin formar part de la nova executiva dependrà de la disposició a camviar l’actual línia estratègica de forma general i les respostes que s’hauríen de produir en cas d’una resolució adversa per part del T.C espanyol en contra l’estatut i un nou sistema de finançament no satisfactori. Ara mateix sembla complicat al no estar molt per la tasca el tàndem guanyador.

Per altra banda, els integrants d’ERCFutur (Benach i Niubó) fan hincapeu amb el referèndum d’autodeterminació que proposa el fins ara president d'ERC Josep Lluís Carod-Rovira per l’any 2.014, així com en l'aprofundiment en un camvi en l’estructura i funcionament intern dins el partit. Hi han diferències notables pel que respecte al 2.014 però tot sembla anar en la línia d’un pacte entre carodistes i puigcercocistes de cara al congrès, malgrat que no es pot descartar cap hipótesi.

EI ha expressat en Joan Puigcercós que tampoc entraràn a la nova executiva si la línia que es vol seguir es continuista. Proposa revisar l'actual Pacte d'Entesa per actualitzar-lo i fer que tingui major ambició nacional. Per altra banda també proposa la cel.lebració d'una consulta a la ciutadanía en cas de que el T.C espanyol tombi l'estatut i que siguin els afiliats els que decideixin la continuitat o la sortida del govern.

Així doncs a día d’avui encara no hi ha res decidit. Segurament haurem d’esperar fins al congrès per veure el que passa finalment.


Autodestrucció o Reconstrucció


No cal parlar dels resultats ni les comsequencies de la línia estratègica que s’ha seguit fins ara perque ja són de sobra coneguts, amb una pèrdua constant de votants i de credibilitat davant la societat catalana.

L’aposta d’un pacte amb els socialistes amb la intenció de calar entre els votants de l’àrea metropolitana de Barcelona s’ha regirat justament en contra i amb el resultat contrari al desitjat. No nomès no s’ha aconseguit la seva simpatía sinò que sembla que estigui patint una constant pèrdua d’identitat, fet que per altra banda lligat a una conducta erràtica ha provocat que la pèrdua d’electors convocatoria electoral darrera convocatoria s’hagi mantingut constant i en línia descendent des del 2.004. El primer tripartit els votants el van acceptar degut la situació cojuntural que hi havía llavors, però després de com va acavar tot (fracàs de l'estatut i expulsió dels consellers d'ERC del govern després de demanar el no al referèndum de ratificació) el segon tripartit va ser un suicidi polític. I a mès cal tindre en compte que a qui es va fer president és un espanyolista com en Montilla.

Fent les coses de manera correcta, ERC hauría d'haver posat sobre la taula 3 punts esencials de mínims l'hora de pactar:

a) Llei de consultes populars.

b) Dret d'autodeterminació.

c) Concert econòmic ( i res d'aquivalent o semblant, sinò concert i punt).

Com més que probablement, aleshores cap partit l'hauría acceptat (i menys el PSC), doncs el més sensat i correcte el novembre del 2.006 haguès estat romandre l'oposició per anar creixent des d'allà.

La questió, per tant, es troba en un eix ben definit: autodestrucció/reconstrucció.

De continuar amb l’actual línia estratégica el fracàs estarà servit i la devallada electoral a les pròximes eleccions al Parlament pot ser catastròfica. Per tant, de continuar igual pot portar pel camí de l'autodestrucció.

Nomès existeix una opció que pot portar a la recuperació de la credibilitat d’ERC per part d’exvotants i altres de nous que podrían arribar: un gir de 180º en l’actual línia estratègica. Si no es recupera el discurs independentista i es demostra a la pràctica que es treballa en aquesta direcció no hi haurà res a fer. ERC ha de tornar als seus origens, corregir els errors comesos i començar a reconstruir-se de nou per tornar a recuperar la credibilitat perduda.

Ara mateix no hi ha cap independentista (o molt pocs) que es sentin representats per l’actual ERC i axò hauría de fer replantejar-se moltes coses a l’actual cúpula.

O es camvien les coses de veritat o ERC tornarà a èsser un partit marginal a la política catalana. La independència de Catalunya ens espera. No podem continuar així.


Conclusió


El resultat de les eleccions primàries d’ERC ha estat marcat pel continuisme (Gent d’Esquerra i ERCFutur sumen més del 60% dels vots) i si tot continúa igual la situació no deixarà d’empitjorar cada vegada més. El seguidisme que s’ha estat fent dels socialistes és esgarrifòs i nomès porta a un carreró sense sortida. Que ningú es confongui, que el rebuig que ha despertat entre l’electorat sobiranista l’haver donat la presidencia en Montilla no és pels seus origens, sinò pel seu espanyolisme aferrissat i d’això es tracta.

Si ERC no camvia d’estratègia i recupera els seus valors i línia fonamentals no hi haurà res a fer, així de clar.

PD: Si un comet errors el correcte és revisar bé que s’ha fet malament per hi introduir les correccions precises. En camvi, si es vol anar cap al suicidi, nomès cal continuar igual…



Robert

dimarts, 3 de juny del 2008

LA PUBLICACIÓ DE LES BALANCES FISCALS ¿REALITAT O FICCIÓ?


Primer va ser l’estatut, després el traspàs de rodalíes, més tard i molt recent va ser el transvasament de l’ebre i ara ens toca un altre tema, el qual ens afecta a tots: el finançament.

La promesa estrella al debat d’investidura d’en ZP va ser la publicació de les balances fiscals per al 8 de juny.
Tal i com es pot llegir a la noticia publicada al diari avui, segons paraules d'en Solbes:

"Una cosa és un compromís solemnitzat a l’escalfor d’un debat d’investidura per buscar l’abstenció de CiU i una altra és el treball tècnic i humà necessari per complir-lo".

Ja no és mentir per mentir, sinò que es tracta d'algo més que això, d'anar més lluny i fer servir el dit famòs de "La fí justifica els mitjans", es a dir, necessites una abstenció (en aquest cas del grup CiU) doncs digues alguna cosa maca i atractiva per aconseguir el que vols, que un cop aconseguit ja no hi ha marxa enrera i després et desentendràs.

Tal i com s'explica a la mateixa noticia, ara parlen d'ajornar la publicació de les balances fiscals a una dada concreta compresa entre els mesos del juliol i l'agost (¿quina dada? ¿Quan? ¿Com?). Paraules d'en ZP al debat d'investudura: “Em puc comprometre que abans de dos mesos el ministeri d’Economia i Hisenda publicarà les balances fiscals per primer cop al nostre país”--> Doncs a continuar esperant....

Resulta que ara el que ha passat segons el ministeri d'Economía i Hisenda és que com el calendari ha sigut diferent, l'organigrama no es va tancat fins passat un més des de la investidura i clar que el que passa és que “Portem només un mes treballant en les balances fiscals i ara ens faltaría el segon mes”.

Sí, així és clar, i el tercer, i el quart i el conquè, el sisè, setè, etc., fins que arribi l'hora de cel.lebrar nous comicis i aleshores diguin: "En aquesta legislatura vinent prometem fermament la publicació de les balances fiscals i a mès a mès regalarem un xalet amb piscina i un Land Rover a tots els catalans".

Sembla evident, a mès, una questió que apareix reflexada també em aquesta noticia i es tracta d’un aspecte que ja es sospitava: “El ministeri, però, no utilitzarà un únic mètode sinó que publicarà “diverses” balances fiscals, la qual cosa complica encara més el que la Fundació BBVA ja va definir com un “treball de xinesos”.” En altres paraules, que el que es pot fer es barrejar diverses dades amb la fí de provocar tal conglomerat que sigui molt fácil per ells continuar amagant la veritat de l’asumpte relatiu a les balances fiscals, fent públiques unes dades irreals que evidentment no es corresponguin amb la realitat. I compte!!, que això pot passar si és que finalment s’arriben a publicar, que el més fácil serà tot el contrari.

FET CURIÒS

La Fundació BBVA al novembre del 2.007 va portar a cap un complet estudi relatiu a les balances fiscals al periode 1.991-2.005 (tractant-se de l’únic precedent de la publicació d’unes balances fiscals) i que va donar com a resultat que cada català va rebre de mitjana 1.094 euros menys de la quantitat que va aportar i al 2.005 el saldo negatiu arribava als 1.604 euros. Ara, aquesta quantitat passa ja dels 2.000.


Queda clar doncs que no els interessa publicar-les degut que sortint la veritat a la llum sería posar en evidència el següent:

--Que Catalunya posseix un altíssim déficit fiscal com a comsequència de l’expoli portat a cap.

--Que les inversions de l’estat, sobre tot en matèria d’infraestructures són de les més baixes.

--Les raons per les quals no es poden desenvolupar adequadament els nostres seveis que portin a una millora en la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya.

En definitiva, es deixaría al descovert la raó per la qual cada día ens estem empobrint cada cop més en termes econòmics.

Per tot això, no em sorprèn de cap manera que no vulguin publicar les balances fiscals ¿Ho faràn finalment?, si el fan ¿faràn servir dades reals?... ¿Què opineu?.

Conclusió

La publicació de les balances fiscals és vital amb tal de que es pugui arribar a conèixer la situació que estem patint. Tanmateix les comsequencies que això podría portar és el que està provocant, segons la meva opinió, que primer s’estigui ajornant la seva publicació per falta de temps segons ells i després posant com a pretext la falta de consens existent per portar a cap la publicació. I tot allò amb la finalitat ja clara i predefinida de no fer-lo malgrat les promeses fetes


PD: Alguns diuen el que la gent vol sentir malgrat que ja tinguin predefinit que això no serà així.



Robert

divendres, 16 de maig del 2008

ALLÒ QUE FACIS DEMOSTRARÀ QUI ETS




Avui serè breu però ben concís.

Descriuré certes declaracions i fets que demostren el gran nivell d’independentisme que tenen alguns.

Noticia que podreu llegir sencera fent clic aquí:

Opinó (Carod) que el presidente de la Generalitat, José Montilla, "ha puesto al Gobierno de Cataluña y al país en su sitio" al exigir un nuevo modelo de financiación más justo para Cataluña en los plazos establecidos por el Estatuto.”


Comentari: O sigui que ara Montilla és un Deu pel Carod. Resulta que després de ser un dels que més s’oposa al concert econòmic dient que al PSC tenen ben clar que no recolzen el concert ens vé el Carod i posa com eixemple al Montilla perque va fer recentment unes declaracions cridant que un aplaçament sobre el finançament donaría arguments als partidaris del concert (O sigui que ell no ho és).

Després de saber que el PSC acatarà sense més la resolució del TC espanyol sobre el més que probable retall de l’estatut i que es conformarà amb el cafè per a tothom del govern de Madrid sobre el finançament, i a mès a mès quan a ERC porten segles criticant al PSC per aquests motius, en Carod vé fent seguidisme sense dissimuls del PSC-PSOE posant-lo com a eixemple. ¿A on arribem així? ¿A la independència? ¿El PSC i el Montilla recolzaràn el dret a decidir? ¿Què és creu en Carod?.

Aquests tipus de declaracions coincideixen també amb la línia expresada per en Joan Puigcercós dient que el tripartit es mereixería una tercera oportunitat fa poc de temps.

Bé, que són el mateix però nomès amb la diferència de que cadascú vol la seva parcela de poder a la seva manera. El seu independentisme brilla per la seva absència i el seu seguidisme un 10.

Sobre el finançament:

Noticia que podreu llegir sencera fent clic aquí:

Según ERC, el titular de Economía es la mejor garantía para lograr un pacto satisfactorio, porque, pese a su pertenencia al PSC y, por tanto, su vinculación al PSOE, mantendrá una postura de exigencia frente al vicepresidente y ministro de Economía, Pedro Solbes. ERC confía en las dotes negociadoras de Castells después de su intervención para lograr ampliar el concepto de infraestructura en la disposición adicional tercera del Estatut, que consigna una inversión en infraestructuras en Catalunya de acuerdo con su PIB, es decir, alrededor de un 18,8%.”.


Comentari: La veritat és que poc a comentar ja que n’hi ha prou amb llegir per opinar què és el que està passant. Jo és que estic perplex amb una magnitud impresionant. Quan ja se sap el que passarà, quan qualsevol cosa que diguin a Madrid i posin punt i final diràn que sí a tot, quan ni tan qualsevol ells (els del PSC) marcaràn l’agenda… ¿diuen a ERC que confien en la capacitat negociadora d’en Castells?. ¿Conclusió sobre tot això? Primer de tot existeix una incoherència enorme entre el que es defensa i entre el que es diu després i a sobre adopten una posició de submissió amb un “sí woana” a tot el que diguin. El PSC és el mateix que el el PSOE però em sembla a mí que hi han certes formes d’actuar que es basen nomès en una única cosa: L’estar dient “si wuana” continuament…de tal manera que ¿què és el que està passant aquí?.

Conclusió

El seguidisme incontrolat d’ERC envers el PSC és el que l’ha fet passar factura en les darreres convocatòries electorals, i no té pinta de que camviin. L’independentisme ja no es sent representat per ells, ja que nomès són independentistes de boca. És clar que l’independentisme creixent que impera a la societat prefereixi quedar-se a casa abans que donar el vot a ERC.

PD: Proverbi castellà: “Dime con quien andas y te diré quien eres”.


Robert

dimarts, 29 d’abril del 2008

LLIBERTAT PER EN FRANKI!!!



Avui en aquest post no parlarè d'injusticia, ja que és ben sabut que a Espanya no existeix justicia. Nomès hi han uns grups de gent que en teoria són jutges i que apliquen la justicia segons la seva ideología política, tant si és PP com si és PSOE, que a la pràctica són el mateix.
Nomès amb dir això ja s'ha de suposar com funcionen les coses allà. Actualment la imparcialitat judicial és delicte a Espanya, ja que està prohibida.
Així doncs, a la corrupció política es suma la corrupció judicial, que en aquestes alçades ja fa tanta pudor que es deixa notar com el que és actualment, un sistema completament en putrefacció.

I ara amb el fet que tractaré en sí.

La història d'avui va començar a la festa major de Terrassa de l'any 2.002, quan un grup de nois, entre els quals es trobava Francesc Argemí, va intentar despenjar la bandera espanyola del balcó de l'ajuntament, fets que van provocar enfrontaments amb la policía municipal terrassenca. Van ser condemnats Francesc Argemí (Franki) i altre noi, tot i que l'últim la seva consemna no li comporta el seu ingrès a la presó.
El dia 1 d'abril de l'any 2005, l'Audiència provincial de Barcelona, va condemnar en Francesc Argemí a una pena de 2 anys i 7 mesos de presó, pels delictes d'"ultratge a espanya", "atemptat a l'autoritat" i "desordres públics". A més, pel suposat ultratge a la bandera haurà de pagar una multa: si no fa front al pagament, la pena de presó s'incrementarà de quatre mesos i mig.
Des de la seva condemna, els seus advocats van presentar tres recursos, que han estat desestimats.
Després que la setmana passada es va anunciar l'execució imminent de la sentència, Argemí ha ingressat a la Model abans d'ahir al migdia per complir la pena.

Extret del diari "Avui" el 28/04/2.008:

"Segons els dos nois, en el moment dels fets eren en un altre acte de la festa major. Tanmateix, tres agents de la policia municipal els van assenyalar i el jutge que els va condemnar va concloure que havien encoratjat l'intent d'arrencar la bandera i els disturbis posteriors. No va quedar concretat, però, que se'ls considerés culpables de l'autoria material dels fets.

Amb aquests arguments, la lletrada Montserrat Salvador ha anat presentant els recursos, l'últim dels quals va ser desestimat al Tribunal Constitucional la setmana passada, de manera que es va anunciar l'execució imminent de la sentència, suspesa des del 2004.

Indult denegat
Argemí també havia demanat un indult que va ser denegat el març de 2006 pel ministeri de Justícia. La petició tenia el suport de tots els grups polítics representats a l'Ajuntament de Terrassa, excepte el PP. El document posava de manifest la inquietud de la junta de portaveus per una condemna "desmesurada en relació als fets jutjats"."

"Els Mossos han anat a detenir Franki al seu lloc de treball aquest matí i l'han traslladat amb un furgó a la Model, on el classificaran com a reclús per traslladar-lo després a un centre de compliment –la presó del carrer Entença és per presos preventius–, segurament Brians. Grups de suport al jove empresonat han muntat una primera concentració davant del centre de reclusió i dues hores després, poc abans de les tres de la tarda, els Mossos han dissolt la protesta amb una càrrega lleu, segons els testimonis, durant la qual han fet servir les porres. A les sis de la tarda hi ha convocada la segona concentració."

Feu clic aquí si voleu llegir la noticia sencera.

Per delictes pitjors que aquest s'han concedit indults, i a mès la condemna és desmessuradíssima tenint en compte els càrrecs que es van presentar en contra seva. ¿Per què ha passat això? Sembla més que evident. Que ningú es porti a engany, no han estat els enfrontaments amb la polícia els que han tingut pes en allò, sinò pels fets de la bandera.
És ben sabuda la persecució a tot allò que no coincideixi amb determinades maneres de veure les coses, sobre tot si tenen a veure amb l'independentisme. L'odi és el que ha provocat aquesta condemna, l'odi d'Espanya cap a qualsevol cosa que no sigui com ells volen; les seves ànsies de control, repressió, persecució i/o destrucció de tot allò que no coincideixi amb la idea que ells tenen. Semblen tenir un lema: Aquell que no accepti la seva imposició serà perseguit de forma implacable. No es conformen ja de per sí amb insultar i menysprear a Catalunya com a nació, també la volen perseguir de forma implacable.
Si pensen que amb fets com aquests es surtiràn amb la seva el porten clar.... Cada día som més els que volem l'estat propi i aquestes coses l'únic que fan és radicalitzar encara més una situació ja de per sí molt tensa.
Després de la crema a Reus de banderes estelades la policía va tindre prou amb identificar els sospitosos. ¿On ha estat aquí la condemna?. ¿Què va passar amb la impressentable actuació policial i judicial (com no) amb els assesins del jove independentista de Maulets Guillem Agullò l'any 1.993? Pedro Cuevas (l'autor material) fins i tot es va presentar a les municipals de l'any passat pel partit d'estrema dreta Democracia Nacional.
A Espanya no existeix justicia sinò que el que hi ha és un conjunt de persones que apliquen les lleis en funció dels seus interessos. ¿A qui volen enganyar?.

CONCLUSIÓ: Franki ha estat una nova víctima més dels intents de silenciar a tot un país i queda clar doncs, de què estem parlant. No es tracta pas d'una condemna per desordres públics; es tracta d'una condemna per idees polítiques, de repressió política.

PD: Som i serem el que volguem ser. Si Espanya ha escollit el camí de la repressió, nosaltres el de la llibertat.



Robert

dilluns, 28 d’abril del 2008

QUAN UN SOBIRANISTA ES TROBA A UN NIU D'ESCURÇONS

L'Alfons Lòpez Tena al costat
del professor de dret constitucional
de la UPF l'Hèctor Lòpez Bofill


Avui comentaré els aspectes de la entrevista que l’actual vocal del CGPJ i destacat sobiranista de CDC Alfons Lòpez Tena va concedir a la cadenaCOPE.

A mès és l’impulsor junt l'Hèctor Lòpez Bofill (d’ERC) del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Recentment ha publica un llibre titulat “Catalunya sota Espanya”.

Podeu descarregar-vos l'entrevista de forma íntegra aquí.

Amb aquesta entrevista veurem el que representa per a qualsevol sobiranista una trobada i/o intercamvi d’opinions amb els cercles de l’espanyolisme més ultra i ranci. L’entrevista va tindre lloc a la cadena COPE, de sobra coneguda. En fí, tot un niu d’escurçons desitjosos de llençar el seu verí altament tòxic en forma de manipulació, mentida i atac contra qualsevol persona que per ells representi un perill. En aquesta ocasió li va tocar a en Lòpez Tena; en altres casos i durant força temps li va tocar a en Carod-Rovira i ara comencen a ser-lo Joan Carretero, Uriel Bertràn, Benach, etc. , tots aquests últims d’ERC i també en determinades situacions li ha tocat a en Felip Puig de CDC. Es a dir, qualsevol que es surti de la línia que té marcada l’espanyolisme és un autèntic perill al qual s’hi ha de fer front amb qualsevol mitjà verinòs (mentida, manipulació, atacs personals, descalificacions, insults, etc.), però mai fent ús del debat i la confrontació d’idees, sinò amb el que s’han caracteritzat ells sempre, amb la imposició.

Abans de començar, una petita bigrafía:

Alfons López Tena
(Sagunt, 1957), llicenciat en Dret per la Universitat de València. Ha estat notari de Tàrrega, Xàtiva i Barcelona, i autor de nombroses publicacions i conferències sobre temes jurídics. Fundador i directiu de la Subcomissió Jovenívola de l'Ateneu Mercantil i de la Falla King Kong i, en la Facultat de Dret de València, de la Junta Democràtica i del Consell de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. Ha estat fundador i directiu de Fòrum Notarial, la Societat Catalana d'Estudis Jurídics (Institut d'Estudis Catalans) i la Fundació Catalunya Oberta, i president del Centre Comarcal de Cultura de l'Urgell. A mès a mès va ser coofundador, junt el professor de dret constitucional a la UPF l’Hèctor Lòpez Bofill del Cercle d’Estudis Sobiranistes”.

Passaré ara a explicar i comentar els punts més interesants de la entrevista:


1) Comentari sobre una suposada aparició al llibre “Catalunya sota Espanya” de la referència d’en Lòpez Tena de la pràctica del genocidi d’Espanya a Catalunya

Els entrevistadors fan incapeu l’inici del programa una i altre vegada sobre aquesta questió.

L'extinció de la nació catalana per assimilació--> ¿Potser es fa referència a això? Ja que això, si se’l vol interpretar fent ús de la paraula “genocidi” fa referència de forma clara a la pràctica del continuo intent de genocidi cultural practicat a Catalunya per part d’Espanya. No es tracta de compartir ni de conviure amb normalitat, es tracta d’imposar, de destruir la llengua, cultura i senyes d’identitat del poble català per portar de mica en mica a una assimilació de tota la identitat catalana envers l’espanyola. Degut aquesta situació en Lòpez Tena manifesta, amb molt bons raonaments que Catalunya no té pas cap altre sortida que l’assoliment de la independència si vol sobreviure, cosa que jo mateix he dit una i mil vegades també.

Doncs d’això ja van treure que el llibre parlava clarament d’un genocidi dels espanyols envers els catalans, posant el crit al cel com si es tractès de hooligans. ¿Quin mètode de debat fan servir aquí? ¿On són els seus arguments?. Els seus únics arguments son la trasgiversació de les coses, la mentida i la manipulació despiadada. No veuen les coses segons la realitat, sinò segons a ells els hi interessa de cara a aconseguir el que volen.

Comentari d’en Lòpez Tena sobre un fragment de la pàgina 25 del llibre--> “No ha estat aquesta però, la política dominant a la confrontació nacional Catalunya- Espanya en l’Estat Espanyol, que al llarg del segle XX no tracta d’exterminar o deportar els catalans sinò de convertir-los en espanyols, assimilar-los”.

Això és el que va dir el presentador del programa Carles Losada, burlant-se de les afirmacions d’en Lòpez Tena en un clar gest ignorant de la realitat catalana al llarg de la història-->Convertir-los en espanyols no, els catalans som espanyols Sr. Lòpez Tena no? Clar, jajaja”.

Això és el que demostra el que diu en Lòpez Tena, el que dic jo i molts més sobre aquesta situació: O ens independitzem o no tindrem sortida de supervivència nacional, viurem lluires o morirem, ja que tot el que toca Espanya el vol a la seva manera i semblança, sentint una profunda irritació a la diferència, es a dir, a tot allò que sigui diferent als seus conceptes d’imposició del seu i l'eliminació i/o assimilació d’altres cultures o identitats diferents. Espanya no vol ser d’altre manera més que d’aquesta i ja ha quedat clar.

L’expressió que va fer un cop Felipe Gonzàlez demostra la manera de veure les coses de l’espanyolisme: “el verdadero peligro para España lo representa el hecho diferencial catalan”. Així de clar i ximple.


2) Comentaris sobre la història de la nació catalana

Acte seguit s’insisteix amb que Catalunya sempre ha sigut Espanya i que tot el que es surt d’aquesta hipòtesi és un invent d’un sentiment “nacionalista minoritari independentista”.

El fet de que en aquesta mateixa entrevista es digui que “la nació catalana no se sap de quina mena d’invent historicista es tracta”, això ja és francament impresentable i mostra un desconeixement de la història enorme, però segons de qui vingui això, francament no és pas d’extranyar aquesta forma de pensar.

El mateix que dir que fa 300 anys el poble català no existía, sinò que el que hi havíen era una serie de dirigents que es posicionaven a favor d’un rei o d’un altre per interessos… bueno bueno…

I ficant la por al cos dient que tots els processos d’independència han sigut a un altíssim cost en vides posant com eixemple Montenegro, ¿Quines vides va costar el procès d’independència de Montenegro? Cap.

Quan en Lòpez Tena diu que “quan es sabrà si aquest sentiment es majoritari o minoritari serà quan la gent voti en un referéndum si vol o no vol la independència” al que s’hi va respondre… “Cada quatre anys es va a votar no? xDD.

Quan va dir que a l’enquesta del 2001 del CIS els partidaris de la independència de Catalunya sumàven el 36% és va contestar, NO, això no ha estat mai així!!, negant completament la realitat, o millor dit, volent amagar-la..

Parlant soviet del sentiment d’una “minoría respectable” rient-se constantment i amb una falta de respecte molt greua. ¿Com saben ells que és minoritari? El que passa xímplement és que no volen que es sàpiga la veritat, per si de cas.


3) La Yihad hispànica

El que anomena en Lòpez Tena la situació de falsetats, mentides i manipulació que es viu a Espanya, fins i tot desacreditant les persones d’una manera salvatge. Aquí va fer un comentari que m’ha fet gràcia enc erta manera i va ser el següent: “Vostès han dit que el meu pare havía trencat amb mi per no se què i no sé quant més i si el meu pare fos viu els escupiría a la cara”. Ben cert és quan manifesta que està sent objecte d’una campanya de descalificacions personals basada en mentides i en enganys fins a l'extrem.

Paraules del periodista Lluís Foixà “Invito a López Tena a que sea consecuente y presente la dimisión por cobrar de un alto cargo de un estado en el que no cree”àSi en Lluís Foix si primerament demana i aonseguix que els catalans, gallecs i bascs que no pagen impostos aleshores tendría fonament la seva petició--> Paraules d’Alfons Lòpez Tena.

O sigui, en altres paraules, els catalans, segons Lluís Foix han de pagar i callar i no tenen dret a participar mentre estem pagant impostos. Sense comentaris… Fan riure les paraules d’aquesta persona.


4) Coses curioses sobre el sistema judicial espanyol

L’Alfons Lòpez Tena explica l’actual situació del sistema judicial espanyol i que pel que hem pogut observar és tota una realitat:

--Que el CGPJ és la branca judicial i d’interessos del PP.

--Que Jueces para la Democrácia és ña branca judicial i d’interessos del PSOE.

Això infecta greument les institucions en un clar procès d’intoxicació i una falta d’imparcialitat judicial impresionant. No existeix criteri propi, sinò el que volen que es faci en benefici d’uns interesaos particulars.

A mès a mès ens revela i fa memoria de certes declaracions i fets portats a cap per membres del sistema judicial espanyol:

El prsident del CGPD Arnando--> “la policia havía de tindre el dret d’assesinar sospitosos perque estem a al tercera guerra mundial”, “aprendre català es com aprendre sevillanes perque el català es una llengua que no te repercusions positives en altres aspectes de la vida” , que “el caudillo (Franco) tenía un alt concepte de la justicia”, quan va votar al CGPJ aquella comparació en que la unió de persones del mateix sexe era com la unió d’un home i un animal, “ERC té la violencia al seu ADN”, “la izquierda española tiene instintos carnívoros”…

Adolfo Prego--> vocal del CGPJ i magistrat de la sala penal del Tribunal Suprem que està a i va presidir la Fundación por la Defensa de la nación española, que és la que va presentar la querella contra Rubianes.

I altre vocal és al Foro d’Ermua.

Si, sí, tot un eixemple d’imparcialitat a l’hora d’aplicar les lleis. Però encara pitjor, tot un eixemple d’ultraradicalisme polític instal.lat als jutjats, segons els dictats de certes forces polítiques a les quals es senten lligats.


5) L’objectiu: La independència de Catalunya

“Quin és el seu objectiu? La independència de Catalunya”.

Quan diu Lopez Tena que no vol anar contra Espanya i li retreuen que vol fer-li mal perque li vol amputar un braç. Ell respòn NO PERQUE CATALUNYA NO ÉS ESPANYA. I ells de volta de nou l’assetjament proespanyol atacant amb la seva llengua viperina.

Es comenta el fet de que Espanya ens roba 19.200 milions d’euros l’any entre rises burlesques. “La frase es certa i elf et també”à Paraules d’Alfons Lòpez Tena.

La negativa a publicar les balances fiscals. Les balances fiscals són l’instrument mitjançant el qual es pot observar la relació existent entre el que un paga i el que rep, o sigui, el que Catalunya paga cada any i el que rep d’inversió estatal. ¿Per què no es volen publicar les balances fiscals quan això sí que es fa en altres paisos del mon? Manipulació, mentida, amagar la realitat no sigui que es demostri que els estem expoliant…

A en Lòpez Tena se’l pregunta si és compatible ser independentista i monàrquic. Respòn que Sí.

La majoría dels catalans aquí sería qui hauría de decidir-ho. Si la majoría opta por això aleshores perfectament és factible. Jo personalment com a republicà prefereixo sense dubte la república, però això depèn de la voluntad de la majoría dels catalans.

Segons deien… Catalunya és com Castella, Navarra, La Rioja, Aragó, Andalusía, etc. I que després hi ha una cosa comuna que es diu Espanya (o sigui, que Catalunya és una regió és la seva visió).

Objectiu d’Espanya--> Tenir una única nació, una única llengua, una única cultura, etc. No està acostumada a la plutralitat. Per tant Catalunya no cap en aquesta Espanya.

Explicació d’en Lòpez Tena--> La globalització empenya a la independència l’haver una relacio directa en obertura comercial i tamany d’estats. Si no n’hi ha obertura comercial, si el mercat el marquen les fronteras de l’estat s rendible es rendible estar en una unitat mes gran. Aquest és el pacte catala espanyol present durant tot el segle XIX i al segle XX fins l’euro: n’hi ha subordinacio politica pero n’hi ha protecció comercial i per tant el mercat espanyol es un mercat tancat en benefici de les empreses catalanes.. En el cas de que n’hi hagi globalitzacio i obertura comercial llavors són mes eficients les unitats petites, perque ja no n’hi ha necessitat d’estar en un mercat gran, ja que el mercat gran es global i a partir d’aquí ve el gran defecte, que és el que anula l’antic pacte català-espanyol. El procès mundial es de creació d’estats independents.


Principals objectius del Cercle d’Estudis Sobiranistes:

--Posar de manifest i estudiar rigurosament com s’aconsegueix crear un estat propi a la UE.

--Quins aventatges i desaventatges aixó genera.

--Com s’han de maximitzar les aventages i minimitzar els efectes negatius.

--Quines són les oportunitats que Catalunya perd per no ser un estat independent.



CONCLUSIÓ: La situació és evident i no hi ha pas altre camí posible per la supervivencia del país que una cosa: LA INDEPENDÈNCIA.


PD: De totes maneres prefereixo que el llegiu i que manifesteu les postres opinions, però millor encara, que les raoneu i arribeu a les vostres pròpies conclusions.




Robert

divendres, 18 d’abril del 2008

HISTÒRIA D’UNA GRAN AMBICIÓ PERSONAL I LA LLUITA PER UN MINISTERI A MADRID AL PREU QUE SIGUI

En aquest post parlarè de la ambició incalculable d’una persona molt coneguda al mon de la política catalana: El Sr. Josep Antoni Duràn i Lleida.

Comentaré una noticia que he llegit avui al diari “Avui” i que com que ja no he pogut aguantar més em veig obligat a manifestar la meva opinió sobre l’asumpte.

Aquesta és la noticia (publicada al diari “Avui” el 18/04/2008):

Duran creu que Zapatero està "tip" del tripartit i que aquesta és una ferida que "sangarà"

El president del comitè de govern d'Unió Democràtica de Catalunya creu que el fet "que l'actual president del govern de l'Estat està tip del tripartit sembla clar"
El president del comitè de govern d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Antoni Duran i Lleida, creu que el fet "que l'actual president del govern de l'Estat està tip del tripartit sembla clar".

Comentari: El Sr. Duràn, ¿Com s’atreveix a fer la pilota al Sr. De la pastanaga de la marca “collita ZP”?. Jo em penso que tindrà altres motius per fer aquest seguidisme tan aferrissat del govern de Madrid.
Fins i tot jo que soc d’ERC reconec que el segon tripartit va ser una “cagada” i un error molt greu. Una cosa que no tenía sentit per a res del mon (i molt negativa per a Catalunya com a país al tractar-se el PSC d’uns aferrisats espanyolistes sense dissimuls) després del que s’havía viscut (fracàs estrépitos de l’estatut, expulsió d’ERC del govern…) i que evidentment és una cosa que pasa factura. I els fets són a la llum del día.
El Sr. Duràn però, no critica en sí al govern tripartit sinò que el que fa és posar pels núvols a ZP dient que està fart del tripartit i que clar, que no li extranya, que té tota la raó vaja. En altres paraules, el govern bo és el de Madrid i el govern català és el dolent. Si al Sr. Duràn es sent tan catalanista com diu, si no li agrada l’actual govern tripartit és normal que manifesti les seves crítiques, però d’això a que faci la pilota tan descaradament a en ZP, no sé, per mi hi ha alguna cosa més…


Continuem llegint la noticia, no té desperdici…


Duran ha remarcat que Zapatero no ha donat al PSC "cap ministeri amb poder territorial" i ha assegurat que la federació nacionalista haurà de ser "intel·ligent" i "actuar amb peus de plom" per "no furgar en la ferida", que ha pronosticat que "sagnarà".

Comentari: Ai ai ai Sr. Duràn. O sigui, que la federació CiU ha de ser “intel.ligent” per a no cagar-la degut a que diu que hi ha una ferida que acavarà sangant. És evident que el Sr. Duràn i de forma molt clarísima està veient una gran oportunitat en tota aquesta questió. Analitzant bé aquest pàrraf m’he quedat amb una frase força representativa: “Zapatero no ha donat al PSC "cap ministeri amb poder territorial"à ¡¡No ha donat cap ministeri!!!. Ara, agafem i el barregem amb el que diu de que “CiU ha de ser “intel.ligent” en no furgar en la ferida”. ¡Vaja!!. ¡Quina oportunitat d’or que veu aquí el Sr. Duràn!, ¡Agafar un ministeri a Madrid!. Ho diu d’una forma tan evident que li és absolutament imposible amagar les seves enormes ànsies de poder. Es pot veure com de forma molt clara està fent també una defensa aferrisada de la sociovergència.
¿Vostè Sr. Duràn és un dels que més parla després de que l’actual govern català es reparteix les cadires?. Jo soc una persona completament coherent. Quan es comet un error, ja sigui suau o lleu, sempre, SEMPRE l’he reconegut i el reconeixeré. I per sort soc una persona coherent amb el que defenso i amb el que faig (i per tant estic totalment legitimat per poder-lo manifestar). És per això que al Sr. Duràn no sé com no li cau la cara de vergonya (si és que la té)… Això té un nom Sr. Duràn, i s’hi diu FALSETAT.
El Sr. Duràn sí que està pressionant per fer sangar una ferida que ens afecta a tots els que ens estimem aquest país i que volem volar lliures, i no és altre cosa més que la ferida existent en el catalanisme polític. Però clar, com ell ja ha manifestat públicament que li fa fastic la independència del nostre país, i per tant ja ha donat senyals de que és un espanyolista sense dissimuls. Evidentment vol culminar la seva carrera política de mega-ambició personal amb un ministeri a Madrid. Queda clar doncs, que al Sr. Duràn li importa “una pastanaga” el país; el que a ell li interessa reialment es diu Espanya.



Josep Antoni Duran i Lleida també ha reclamat als socis del govern que "demanin perdó", ja que "els pujarien els colors a la cara" si fessin "un repàs d'hemeroteca" sobre "tot el que havien dit sobre el minitransvasament".

Comentari: Sí, correcte Sr. Duràn. Però segur que no s’enrecorda del que manifestava al 2003, quan d’una forma inexplicable defensava aferrisadament el pacte amb el PP (amb les comsequencies que van suposar) respecte del PHN. Comparteixo les crítiques, sí, però el Sr. Duràn dóna mostres per enèsim cop de la seva incoherència gegantina. I jo a les hemeroteques també em remito. Res del que digui pot ser ja creíble tampoc.



Amb tal de que es pugui visualitzar la opinió del catalanisme sobre aquest personatge he agafat els 8 comentaris que havíen deixat els lectors sobre la noticia, els quals mostro a continuació:

L'opinió del lector

Toni 19.04.2008, 05:27

Jo de qui estic tip es d'en Duran. Sociovergencia no, a Convergencia volem la independencia!

Gisela 19.04.2008, 03:12

Duran cada cop menys nacionalista i més preocupat pel que diuen els seus amiguets de Madrid. Penós.

Boris 19.04.2008, 02:43

Vinga doneu-li alguna coseta a aquesta bleda del Duran. "Sapatero diu aixo, Sapatero diu allo" Quina pena fots Duran.

Almogaber 19.04.2008, 00:59

Senyors socialistes no podreu trova un lloc a algun ministeri encara que fos de Bedel? dieu-li que es provisional i que si es porta be. . . ja vorem. Al meny estarie mes tranquil i natros tambe.

SOL. 18.04.2008, 23:32

Senyor Duran, no us el creieu a en Zapatero. Que encara no us ha pres el pel.

cinto 18.04.2008, 23:21

Què diu aquest mig-sotana?

vadó 18.04.2008, 22:21

En Duran un ministeri?, ha, ha, ha, ha. . . . . mai l'ha volgut, home!.

LLuis 18.04.2008, 22:10

I altres estan tips de tu Duran. Es que no pots parar mai fins que puguis aconseguir un ministeri al preu que sigui.

Com es pot veure, ni un sol comentari a favor, tot són crítiques i manifestant el mateix. Especialment significatiu i molt important és el primer comentari, el de l’usuari Toni i força irònic el manifestat per l’usuari vadó.

CONCLUSIÓ: Aquestes actituds així són les que fan mal al país i al catalanisme. Per això es troben a Espanya que gossen d’alegría. Sr. Duràn, que sàpiga vostè que ¡¡¡¡està fet tot un BOTIFLER!!!!. Després que vagi dient coses d'altres...

PD: El Sr. Duràn podría protagonitzar una pel.lícula força coneguda i dirigida per Al Pacino: EL PREU DEL PODER.

APUNT: Jo, havent nascut a Gijón, i per tant fora del PAÍS, fa pocs d’anys que hi volto. I el tinc molt clar: Jo he escollit CATALUNYA i no pas Espanya. Per tant sento a Catalunya com el meu país.
Per tant, a partir d’ara no penso pas tindre en consideració cap cosa que digui el Sr. Duràn ni gent com ell, ja que jo no treballaré per Espanya sinò per Catalunya. La gent així, que faci el que li dongui la gana, que el temps s’encarregará de posar a cadascú al seu lloc.



Robert


divendres, 11 d’abril del 2008

UNA HISTÒRIA DE MENTIDES

Avui estic una mica irònic. És per això que vull entreternir-vos amb una història.interesant.

Erase un cop un candidat a president d’un govern que es trobava a l’oposició. Passàven moments molt complicats per ell, fins que un día, un petit país que es trobava oprimit va iniciar un camvi que semblava alentador per aquest candidat. Ell va veure una gran oportunitat en aquest camvi i aleshores, aprofitant la situació va començar a pujar el seu autoestima.

Volía aparentar ser més progressista que ningú, volía fer entendre a la societat que ell pretenía un camvi de debó al seu estat, que comprenía les diverses cultures que hi formàven part i aleshores va començar a fer moltes promeses sota la gran premisa d’acavar amb tots els mals que hi havía. Ell sabía que moltes de les promeses que havía fet no les podría portar a cap, però com no comptava amb guanyar les eleccions pensava que el partit governant sería que es trobaría amb la situació, mentre ell podría pujar força i evitar ser substituit com a secretari general del seu partit.

La seva gran promesa va ser l’acceptar la millor patata que sortìs de la collita de la petita nació oprimida, i que quan arribès al congrès quedaría com estava per èsser fotografiada, tasada, enviada al llibre récord dels Guiness i retornada a la petita nació tal i com havía arribat.

Enfront es trobava el que éra l’actual partit governant, un partit malèfic que tenía a tothom atemorit, ¡¡¡Arribava a amenaçar amb treure’ls la seva perillosa gavina (no penseu malament, xD) si no es portàven bé!!. Aquest partit malèfic va començar a veure una gran oportunitat perque la seva gavina despiadada comencès els seus atacs contra els que considerava els enemics de la pàtria i neutralitzar i ficar la por al cos de l’enemic. ¡¡L’hecatombe podría arribar!! exclamava el governant opressor.

Així anàven passant els dies, amb un ambient de molta por sota l’amenaça de la salvatge i cruel gavina.

Un día, a poc més de dos mesos per les eleccions el segon del govern de la petita nació oprimida va decidir fer un viatge a una localitat de l’estat veí. El govern opressor va decidir-se aleshores a treure definitivament la gavina i van començar els atacs terribles. ¡¡La gent no s’atrevía a sortir de les seves cases per por a la gavina!!.

Tanta por s’havía generat que el segon del govern de la petita nació oprimida va haver d’èsser cessat de les seves funcions per no provocar encara més a la cruel i salvatge gavina. Els atacs continuàven fins que quan nomès faltàven tres dies per la cita amb les urnes, altre grup de persones despiadades que tenien comptes pendents amb el govern malèfic van provocar un sanguinari atemptat on van perdre la vida gairebé 200 persones inocents. El governant partit malèfic i despiadat va imposar el “toque de queda” i va treure la gavina amb més furia que mai. El govern despiadat va començar a sentir por per primera vegada, molta por, de que la gent, farta d’aguantar ja molt comencès una rebelió contra ells. Amb tal de que no es sapiguès el que havía succeit reialment va intentar per últim cop una nova estratègia (la gent havía començat a plantar cara la gavina) intentant fer veure que els assesins proveníen d’una altre nació oprimida al nord, on també es trovaba un grup terrorista que cometía assesinats per assenyalar-los a ells com els culpables de la masacre.

Però resulta que els mitjans de comunicació de l’extranger van comptar el succeit, el que havía passat reialment. La gent l’assebentar-se d’allò van començar a rebelar-se contra el govern despiadat; ja no aguantava més mentides; ja no va poder aguantar més els atacs de la gavina salvatge.

Així doncs el govern despiadat va caure, arribant al govern el bo candidat, que tantes promeses havía fet, el candidat sota el qual es sol.lucionaríen tots els problemes. Tan gran va ser la sorpresa del resultat, que no feien més que mirar-se els uns als altres, més que alegría s’obserbava preocupació. ¡¡Potser s’havíen fet promeses tan grosses que estàven pensant en com portar-les a cap una per una!!.

A la petita nació oprimida, comfiant de que per fí els seus mals arribaríen la seva fí van plantar una patatera, la qual al cap de poc temps va donar els seus fruits, ¡¡una gran patata!!. Una patata que representava una esperança per la petita nació. ¡¡Per fí aconseguiría el reconeixement que es mereixía!!.

Però el candidat, que ara era president del govern sabía que havía mentit. Ell sabía que sería una cosa que no cumpliría, i a mès a mès, ¡¡la gavina salvatge del partit que ara èra opositor encara donava mostra de la seva presència per les nits!!.

La patata va arribar al congrès, on va ser analitzada. El nou president va dir que s’havía de millorar la forma d’aquella patata amb tal de que quedès més maca, donant mostres de que aquella patata no èra del seu gust. Va dir que s’hauría de pelar i fer-la més petita, ja que així quedaría millor i tendría una millor forma. I així es va fer.

En acavar, resulta que la patata havía quedat completament desfigurada. S’havía volgut fer tan ràpidament que la millor patata de la petita nació havía quedat completament destrossada. Presentava retalls per tot arreu, enormes deficiències en la seva forma i a mès, per si fos poc, d’aquella gran patata que havía arribat del petit país oprimit nomès havía quedat una petita patateta i mal pintada.

La patata, en retornar al petit país va generar una gran desilussió. ¡¡Havía sigut traida!!. Es va fer una consulta per erigir aquella patata com a monument nacional, però tanta desilussió hi havía que molt pocs van anar a donar la seva opinió.

Després d’això van passar moltes coses, potser el més destacable va ser que el president que havía arribat a ser-lo amb moltes promeses, ara no tenía com a símbol una patata, però tant de gust havía agafat als productes de la terra que ¡¡ara portava una pastanaga al nas!!.

Així als quatre anys de sortir escollit es van cel.lebrar noves eleccions i va tornar a guanyar, més per por a que tornès el govern de la gavina salvatge i despiadada que per les seves promeses…

Pel seu nou debat d’investidura va oferir coses a la petita nació, que en el moment de ser el.legit de nou president del govern, els seus més estrets col.laboradors ja van deixar clar que bé, que aquestes coses no teníen prioritat i que de moment quedàven estacionades a un racó.

I aquesta història es perd aleshores en l’horitzó amb una gran incertesa dels esdeveniments, de falses promeses, la petita nació oprimida traida, un president amb una pastanaga al nas com a mascota i gavines salvatges i despiadades pel mig….

Conclusió: Suposo que us imaginareu ja de que va la història.., jejeje.

Vinga va, a veure que opineu…. :).

Robert


diumenge, 6 d’abril del 2008

RAONS PER LES QUALS CATALUNYA NECESSITA L’ESTAT INDEPENDENT

Molts dels catalans que no aproven encara avui en día la independencia es fan preguntes com ¿Quina necessitat hi ha de deslligar-nos d’Espanya?, ¿I si ho fèssim no estariem pitjor?. Aquestes i altres preguntes per l’estil son les quals es pregunten molts avui en día.
Sempre estem escoltant per boca de les personalitats més destacades de l’Estat Espanyol que Espanya és rica, diversa i que els espanyols están molt orgullosos del nivell cultural i llingüístic actual. Es parla de diversitat i de respecte.
Jo em pregunto, ¿Això és cert?
Jo que soc de fora puc dir que a tota la meva vida he escoltat les majors barbaritats hagudes i per haver quan sortía el nom de Catalunya a una conversació entre persones, pels mitjans de comunicació que hi fes referencia, o pitjor encara, tractant el tema polític.
Expressions del tipus “Ya están estos catalanes tocando los cojones”, “No saben más que pedirlo todo para ellos”, “Siempre se están quejando de vicio”, “Es una vergüenza que seamos españoles y vayamos a Cataluña y tengamos que aprender el catalán”, “El catalán no lo hablan más que cuatro y se esfuerzan por mantener “eso””, “Lo que hay en España son regiones y lo demás es un invento de los nacionalistas”, etc.
Evidentment un gran respecte el que es sent, de fet aquestes expressions típiques ho “demostren” no?.
Un cop que anava jo amb tren des de Gijón a Barcelona, als seients que tenia al costat em va tocar amb 4 dones que pel que sembla anàven a Barcelona perque havíen trobat feina a un supermercat si no recordó malament.
Vaig passar-me una bona estona escoltant coses com aquestes:
“Uff, madre mía!!! Ya podemos prepararnos todas con lo que vamos a tener que aguantar allí!!, ¡Encima vamos a tener que ir allí y aprender catalán siendo españolas!. Amb aquesta última frase va ser quan una d’elles va exclamar ¿Què? ¡Igual tú te piensas que yo voy a aprender “eso”! ¡Estamos en España pues hablamos español!. Després van continuar amb tonteries com “Todos los partidos que gane el Madrid sacaremos la bandera por el balcón de nuestro piso y lo gritaremos para que lo oiga todo el mundo” o “Solo de pensar lo que vamos a ver allí es para morirse de asco”.
En fi, escoltant tot el que jo vaig sentir aquell día no se jo qui es moriría de fastic primer… xDD.
Aquesta és la mentalitat que impera a Espanya de forma inmensament majoritària.
Catalans!! ¿És posible conviure amb aquest tipus de mentalitat? ¿Hi ha possibilitat de que s’assimili i comprengui la realitat plurinacional de l’Estat espanyol?. Pel que a mi em respecta el tinc molt clar… NO!!!.
A continuació enumeraré les principals raóns per les quals se’ns fa tan i tan necessari més que mai treballar per la independència del nostre país.

¿PER QUÈ ÉS NECESSÀRIA LA INDEPENDÈNCIA?

1) Per preservar la nostra llengua i cultura. Podem observar com continuament s’associa la cultura espanyola a tot allò que estigui relacionat amb la centralitat, la cultura castellana (toros, pernills, sevillanes…) i la resta son “peculiaritats” de les diferents “regions”, es a dir, aspectes secundaris. ¿És la nostra insignia el toro d’Osborne o el ruc català?, ¿És el pernill el nostre producte tradicional o la botifarra catalana?, ¿Ens interessa ballar sevillanes o sardanes?, ¿Ens interessa llençar una cabra des d’un campanari o ens interessen els castellers?... Senzillament som diferents.
Si la nostra cultura es considerada secundària ¿no s’està intentant desplaçar-la d’alguna manera per un altre que no és la nostra i amb la qual no ens sentim identificats?.
La consideració llingüística espanyola es que la llengua d’Espanya és el castellà i la resta de llengües son pròpies de la periferia. Nosaltres hem d’aprendre castellà però en camvi el català ni tan qualsevol es promociona a la resta de l’estat… ¿Quantes universitats espanyoles ensenyen el català?, ¿Quantes escoles d’idiomes ensenyen el català?, ¿Es fomenta l’aprenentatge de la nostra llengua en els instituts, així com la promoció de la nostra cultura?--> Així veiem què es el que significa per Espanya la diversitat…
Quan algú ve de fora protesta perque ha d’aprendre català quan sap parlar l’espanyol (es clar, per tant, no necesita res més). Volen substituir la nostra llengua per una que no ho és, ja que total, segons al seu judici les llengües minoritàries no serveixen per a res. La llengua és el principal instrument d’identificació i comunicació dels diferents pobles. ¿Se’ns respecta o se’ns tracta com a una colònia?, ¿Penseu que podem permetre això?, ¿Hi ha possibilitat real de preservar la nostra llengua i cultures d’aquesta manera i amb aquesta mentalitat?

2) Per acavar amb l’expoli fiscal. Paguem impostos i més impostos. Cada català perd l’any 2.622 euros. Son diners que no tornen mentre el déficit fiscal català segueix pujant com l’escuma. Nomès s’enrecorden de nosaltres a l’hora de pagar impostos, criticant-nos continuament i fins i tot insultant-nos amb acusacions d’insolidaritat (a sobre això, o el que és el mateix, “además de cornudo, apaleado”). I tot això quan disposem d’unes infraestructures força deficitàries, quan tenim una carestía de la vida per culpa de la cual costa arribar a fí de mes, quan estem desbordats amb temes com la inmigració, l’ensenyament… Paguem, perdem diners, ens trobem a la cua en molts d’aspectes, amb uns serveis força deficitaris i que fins i tot podriem qualificar-se com tercermundistes, ¿Què va passar amb el caos ferroviari generat l’any passat amb els trens de rodalies?. Necessitem inversions, diners dels cuals no podem disposar perque se’n van a Madrid i no tornen. La constant negativa a la publicació de les balances fiscals per part de l’estat es una mostra evident de que ells saben perfectament que Catalunya perd molts de diners i que disposa d’un presupost anual cada cop més deficitari tenint en compte l’eix recaudat/tornat (ó inversión estatal)/necessitats. Patim una asfixia económica enorme i cal que ens concienciem de que és el que ens convé. Si l’estat no es preocupa per nosaltres, ens roba i a sobre ens critica, insulta i ens acusa d’insolidaris, després de tot això, ¿Quin será el futur que l’esperarà al país de continuar d’aquesta manera? ¿Per què hem de continuar amb un estat el cual ens està empobrint cada cop més?. El poble català sempre ha sigut força solidari, però ¿Fins a quin punt l’ha de ser?, ¿Hem de permetre que ens expoliin?, ¿O creieu que ha d’arribar l’hora de dir “fins aquí podriem arribar”?.

3) Per poder estar representats esportivament a nivel internacional. Perque Catalunya és un país és la raó per la qual ha de tenir la seva propia representació esportiva a les competicions internacionals. Tota nació es troba representada esportivament mitjançant les seves seleccions esportives i/o representants a l’àmbit internacional; en camvi Catalunya no. Espanya no vol reconèixer la plurinacionalitat de l’estat, i per tant, la resta de nacions que componen l’estat espanyol no tenen cap possibilitat de representar-se a sí mateixes.
És per això que Espanya no representa a Catalunya i és impossible que la representi mai.
Al Regne Unit això sí és possible, i aleshores ¿per què a Espanya no?.
Senzillament no ens volen reconèixer el que som.
Nosaltres som com som i volem que els nostres esportivistes puguin representar al poble català.
Després de tot ¿Com es pot aconseguir això si Catalunya continúa amb Espanya?, ¿Catalunya l’aconseguirà per art i gracia d’Espanya?. Si no hi ha cap tipus de voluntat política en sol.lucionar-lo es evident que l’única sol.lució és assolint l’estat propi.

4) Per sobreviure com a país. Espanya s’estanca, s’enroca en un model ja totalment superat actualment i que ha demostrat ser un veritable fracàs com és l’estat autonòmic. Ja ha donat un clar eixemple de que no vol cambiar, que vol continuar essent d’aquesta manera, i nosaltres no podem asumir-lo. No s’ha volgut avançar mai cap a un veritable estat federal on hi tinguèssin cabuda totes les nacions de l’estat. Es pretèn fagocitar-nos, destruir-nos, la supressió de Catalunya com a país. ¿Catalunya vol sobreviure com a nació?. Jo pregunto, si volem sobreviure com a país, després de totes les coses que he exposat anteriorment ¿De quina és l’única manera que es pot aconseguir quan han fracasat totes les possibilitats esmentades i en camvi no es vol avançar?.

5) Per acavar amb l’assetjament institucional i els insults. Quin dubte cap que l’anticatalanisme s’ha fet persistent al llarg dels anys a Espanya. Tot el que faci referència a Catalunya es motiu de crítiques, de continues faltes de respecte, insults i descalificacions als catalans. ¿És possible conviure amb gent que et fa la vida imposible?. Se’ns promet respectar estatuts que surtin del parlament i després son sotmesos a “un buen cepillado” com va dir un destacat membre del PSOE, del qual no donaré pas la seva identitat al ser de sobra coneguda, ¿Per què es va prometre una cosa que no cumpliríen? ¿Per electoralisme?. No contents amb això s’observa com s’intenta més d’una vegada invair les competències de la Generalitat i si es planta cara es que som uns “separatistas” que volem expulsar l’estat de Catalunya. Si ni tan qualsevol saben respectar l’estatutet que tenim ¿encara volen que ens sentim a gust amb ells?.
Encara ens donen més motius per iniciar el procès que ens porti cap al nostre estat propi.
Es promouren boicots als nostres productes perque diuen que som uns desagraits i que mai tenim prou, que sempre volem “explotar a España” i s’insulta als empresaris catalans perque són uns “gorrones” nomès pel fet de reclamar el que és just, un finançament just.
¿Què hi ha doncs del finançament? ¿Què hi ha del déficit fiscal català? És clar, això deuen ser coses que ens inventem nosaltres per “chupar del bote”.
Amb situacions així es mostren més motius encara per desligar-nos d’Espanya.
Hi ha una sol.lució molt clara: Si tant odien Catalunya que la deixin en pau.
Aquest any hauría de quedar acordat el nou model de finançament, però ¿Quin model serà el que ens presentin? Temps al temps, tothom sap el que passarà.

6) Perque l’Estat Espanyol no li importa Catalunya. Nomès s’enrecorden de Catalunya per pagar impostos, i mentrestant tenim uns serveis força deficitaris per manca de recursos amb una asfixia económica galopant. També s’enrecorden de nosaltres per una questió de cohesió territorial sense tenir en compte el que pensem i la nostra realitat nacional. Tal i com ja he dit al principi de l’article es menyspreen la nostra llengua i cultures i de no ser pels nostres esforços no sería descarat dir que al mon no sabríen ni que existim. Parlant del asumpte de la cohesió territorial podem fer memoria revisant totes les hemeroteques del mitjans de comunicació, quan l’any 2002 encara s’estava debatent el PHN i més concretament, l’avui derogat(afortunadament) trasvasament de l’Ebre per observar declaracions com aquestes:

El trasvase del Ebro no es tanto una necesidad de agua de otras zonas de España como lo es el hecho de que se trata de una gran obra de infraestructura con la que se acentuará nuestra cohesión territorial al quedar España definitivamente vertebrada de punta a punta”--> José María Aznar l’any 2002.

Era de sobra coneguda la enorme insostenibilitat mediambiental d’aquell projecte. No es van tindre en compte els informes avalats pels experts que informaven dels riscos que presentava, com per eixemple l’augment de la salinització cap a l’interior del delta, on tenim, m’atrevería a dir, la zona agrícola més rica i potent del país ubicada a les comarques del Baix Ebre i el Montsià (amb els evidents riscos que conportaría l’augment de la salinitat pels conreus del delta i pel seu impacte mediambiental negatiu). A mès que una reducció considerable del cabal del riu també comportaría una progressiva acceleració dramàtica de l’erosió del delta (que actualment es troba en una situació d’estancament i en algunes parts s’esta reduint) i s’ha de tenir en compte que tenim importants nuclis de población ubicats dins la zona del delta, com Deltebre o Sant Carles de la Ràpita.
Tal i com va dir la per llavors ministra de medi ambient Elvira Rodríguez:

No hay problema si el delta retrocede después del trasvase, ya que si es necesario llevaremos arena con camiones para evitarlo, y si los agricultores salieran perjudicados para algo están las subvenciones”. Impresionantment irrisori, impresentable i penòs al mateix temps.

Això referent al trasvasament de l’Ebre l’he posat com eixemple per proporcionar una visió de la importancia que es dóna a Catalunya i al seu territori des d’Espanya. I eixemples semblant com aquest n’hi han molts.
¿ I volsaltres que en penseu?.

7) Per poder-nos desenvolupar lliurement com a país. Sempre s’ha manifestat per part de personalitats rellevants del mon de la política espanyola que el veritable perill de la unitat d’Espanya és el fet diferencial català. ¿Perill? ¿No s’està dient continuament que Espanya és molt rica y variada? ¿No es parla de la gran diversitat de l’estat?, així doncs ¿A quin perill es fa referència?. Clarament el perill al qual es fa referencia és el ésser diferents, el no pensar com ells, el tenir identitat pròpia (es clar, doncs, que es respecta la diversitat ¿oi que sí?).
Espanya vol fagocitar Catalunya, el cual es suposa que és per una questió de voler ser “Una, Grande y Libre”, desenvolupada al voltant d’una única cosa. Això és la seva manera de ser y de pensar. No ens enganyem.
Queda clar doncs que l’única manera de poder-nos desenvolupar lliurement com el país que som és treballar per l’estat propi. ¿No creieu?.

8) Per acavar amb la imposició del que no és nostre. Nosaltres hem de preservar la nostra llengua i cultura. És el vehícle mitjançant el qual tota societat es comunica, el vehícle de sentiment de pertinença a una terra. La nostra llengua i cultura té un nom “catalana”. Observem a diari el menyspreu als nostres valors amb intents d’imposició i assimilació d’una llengua i una cultura que sd’intenten imposar per tots els mitjans a la nostra. No és cap noticia que el català corre un greu risc per la seva condició de llengua més feble i les campanyes anticatalanes.
Per tenir, tenim un model educatiu eixemplar de bilingüisme i ja s’està començant a questionar amb propostes tan terribles com la de la separació a les aules entre castellans i catalans, i que estudii català nomès el que vulgui. Si és així aleshores els catalans també hauríen de tindre aquesta opció ¿no creieu?.
Torno a insistir amb la idea de l’intent de la supressió, eliminació i substitució dels principals instruments d’identificació catalans. No volen compartir, sinò destruir i substituir. Aquesta és la seva idea. Amb un estat que et menysprea i t’intenta destruir és imposible conviure.

9) PERQUE CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ. En definitiva, Catalunya és una nació. Tenim dret a decidir que és el que volem ser, on és on volem ser i com volem ser. No es tracta pas d’anar contra Espanya ni contra ningú, sinò d’anar a favor de Catalunya i la seva identitat.

¿Voleu encara més motius?


CONCLUSIÓ: És perque l’estat espanyol mai ens reconeixerà ni tindrem mai el tractament que ens mereixem com a nació, la raó per la qual ara més que mai hem de treballar tots els sobiranistes per assolir un estat propi i convencer els que encara no hi creuen.
No és gens fàcil, necessitem d’una majoría social que hi doni suport i això ens portarà temps, no és una cosa que podrem assolir de la nit al día. Aquesta majoría social l’hem d’aconseguir i per això mateix ens haurem de posar a treballar per assolir aquest objectiu.

PD: ¿Fins a quan permetrem que se’ns trepitgi una i altre vegada?

Penseu i reflexioneu. Això és el que intento amb aquest article, que penseu, raoneu i arribeu a les vostres pròpies conclusions i si voleu, les expresseu.

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Robert